En ple segle XXI hem descobert que no fa falta disparar cap tret, míssil o bomba per tindre un desastre absolut, només fa falta un virus de transmissió alta en un món globalitzat i connectadíssim.
I que en comptes ‘d’anar al capdavant’, eixe front està als hospitals i que la resta ens hem de quedar a casa, a adaptar-nos en quatre dies a paraules com ‘teletreball’, ‘tele-escola’, ‘confinament’.
Però, com passem de viure dins de les oficines, amb reunions inacabables amb un horari delimitat a teletreballar i dels instituts, amb classes plenes de xiquets i xiquetes a tele-estudiar i tele-examinar?
Doncs en només uns dies vam haver de buscar-nos la vida. Les opcions que disposàvem fins eixe moment eren molt bàsiques però perquè no ens feien falta. Per Facebook i Whastapp per als amics, i aquest amb un màxim de 4 persones. Per Skype semblava més professional. I aleshores miràrem tots cap a Zoom.
Mitjançant un enllaç es podia unir la gent a la reunió, amb una contrasenya si feia falta. Fins a cent persones i encara millor, gratis. Eixa paraula que ens canvia la cara. A la part empresarial perquè no feia falta gastar diners en una nova plataforma per treballar i al professorat perquè podien convocar a l’alumnat per veure si estaven bé, intentar gestionar totes les emocions i tranquil·litzar-los sobre el seu futur.
De tot el que he dit en l’anterior paràgraf, quedeu-vos amb el més important: GRATIS. Seguim pagant la llum i l’aigua, el lloguer, el menjar, les revistes i la factura d’internet. Però aquesta aplicació ens ‘fa el favor’ de connectar-nos amb familiars, amics i companys de feina… de manera desinteressada.
Ja sabeu el que vol dir gratis en l’era internet, no? Que aleshores el producte ets tu. Perquè mentre t’ofereixen el servei van agafant dades que tu tàcitament estàs disposat o disposada a cedir pel bé de poder usar-ho.
I en què es tradueix tot açò? En què les converses no estan encriptades per la qual cosa el proveïdor pot accedir a elles, és a dir: Zoom pot accedir a les converses guardades per fer l’ús que més s’estime. Pot conéixer els plans dels governs per fer front a aquesta crisi o de les reunions normals, pot saber si la competència està portant a terme alguna cosa nova tecnològicament i, per què no, vendre tota aquesta informació.
Per això Google ha prohibit el seu ús als treballadors i treballadores de l’empresa, i el govern de Taiwan ha establert que no s’usarà més entre les seues autoritats, i no seran els últims en prendre aquesta decisió.
I tu, diràs: i la llei m’empara d’alguna manera? Doncs des del mateix moment que uses l’aplicació, acceptes tàcitament les normes de la casa. Això vol dir que el teu consentiment no és exprés, que no li has donat a ‘accepte els termes d’ús’ però com que segueixes allí dins, doncs et semblen bé.
Perquè tu pensaràs, si a mi només em graven en les reunions de l’empresa o les classes a les quals assistisc, que ja són ganes les que té aquesta gent d’aprendre a fer una anàlisi sintàctica d’una oració Subordinada, què més em dóna? Jo vull una aplicació que em done solucions, que siga gratis i m’ajude ja.
I tornem al punt anterior, si ens donen un producte pel qual no paguem, el producte som nosaltres. Ara, a curt termini, només veiem que hi ha captació d’hores i hores de reunions, de classes i de soparets/celebracions/festes entre amics i amigues.
El dia de demà, a llarg termini, tindran hores i hores de material per vendre a les empreses, de Big Data, eixes dades que les empreses paguen autèntiques barbaritats i que ara els estem cedint de forma gratuïta. Que els estem fent part del treball de la investigació comercial que han de dur a terme i gratis. Que tot pel que lluitem, la nostra protecció de dades per no ser un ‘gran germà’ mundial està caient a passos agegantats i tot per seguir ‘connectats’. Pareguem babaus.
I deixem per a un altre dia els directes d’Instagram i al Tiktok.
