Han tornat a sonar tambors de retallades en el nostre sistema públic de salut. L’anunci que no es podran contractar els reforços d’estiu necessaris en alguns Centres d’Atenció Primària, encara no sabem ni quants, ni on mancaran, ens fa estar a l’aguait.
Si no hi ha reforços, ni contractacions, ni pagaments de més jornada; i els i les professionals sanitaris de qualsevol categoria exerceixen el dret a gaudir de les seves vacances – només faltaria –, és ben clar que s’hauran de deixar de cobrir els serveis sanitaris.
Els sindicats majoritaris ja han manifestat el seu malestar, sobretot en que es faci recaure el cost del problema pressupostari en un error en els càlculs de la negociació del darrer acord sindical de l’ICS.
Sempre he compartit que el Sistema Sanitari a Catalunya, i també en general en tots els territoris, està infrafinançat i que cal una revisió del sistema de finançament. Però al costat de la legítima reivindicació hi ha d’haver bona gestió.
I d’aquesta darrera a la Generalitat n’ha mancat molta. Si no gestionem bé es provoca la generació d’un dèficit de més de tres mil milions d’euros o que s’hagin d’acabar prenent decisions amb un impacte directe sobre la prestació del servei o sobre els i les professionals, que sempre acaben sent l’ase dels cops.
Deia la Portaveu del Govern que tothom serà atès, potser cal recordar-li que el nostre és un sistema universal. Atès sí, però sense saber si l’atenció serà prop de casa, en unes urgències saturades o en una concentració de serveis en alguns CAP.
Que ràpid ens hem oblidat de la Pandèmia, de la resposta del sistema i sobretot de la dels i les professionals. Que ràpid ens hem oblidat de les comissions parlamentàries i les seves conclusions per millorar i enfortir el sistema de salut públic, reconèixer els professionals i formar-los més. De treballar posant l’atenció primària al centre, de fer una anàlisi de les necessitats socials. De nou grans propòsits i poques realitats.
He estat en els darrers 8 anys portaveu de salut al Parlament de Catalunya i tinc “la prestatgeria plena” de PowerPoint que els diferents consellers, quatre en vuit anys, ens han anat presentant aquests anys.
Alhora la ciutadania veu com el sistema s’allunya, no li dona resposta i cau en esperes infinites. I mentrestant ens alarmem perquè es van incrementant el nombre de persones que acaben fent-se una assegurança privada, reclamant una atenció més ràpida i més accessible i trencant alhora el principi d’equitat, ja que no tothom pot assumir aquest cost.
La Llei Lluch va posar les primeres pedres a un sistema universal, de qualitat, accessible i pagat per impostos que es va anar desenvolupant, ja des de les comunitats autònomes, en un sistema primarista amb una xarxa de centres d’atenció primària i comunitària a tot el territori que garantia l’equitat social i territorial a la salut.
No volíem que manés més el codi postal que el codi genètic. Us heu preguntat per què Catalunya i Espanya van tenir uns índexs de vacunació de la COVID-19 tan elevats? Doncs entre d’altres per aquesta capil·laritat de la xarxa de primària.
I aquí és on hem de posar els esforços, no retallar, perquè el futur i els canvis demogràfics ens mostren que serem més, més vells i més malalts; i voldrem ser atesos ràpidament i si potser a casa. I aquesta atenció només es pot fer des de primària i en base comunitària.
El darrer informe del Consell de Treball, Econòmic i Social sobre el Sector Salut és molt clar. Des d’una anàlisi quantitativa del sector, explicita l’elevat impacte estratègic del sector salut a l’economia i a la cohesió social. I des del vessant qualitatiu, identifica actuacions potencialment rendibles orientades a millorar la sostenibilitat i a reforçar la resiliència del sector salut.
Dues frases de l’informe que voldria retenir: “Preocupa la capacitat que té el sistema per fer front als reptes que té al davant, amb uns determinats recursos, si no introdueixen els canvis que es consideren necessaris” i “les dificultats d’adaptació tenen a veure amb l’existència de rigideses de tipus polític i administratiu”.
Molt aclaridor d’on som. Acabo reclamant, com ho fa l’informe, el reconeixement polític, mediàtic i social de l’Atenció Primària i Comunitària, com tenen altres entorns assistencials.
