La unitat no és uniformitat

Ara que els daus ja estan tirats al tauler, ara que ja sabem amb què se les haurà de veure l’independentisme com a opció política en el futur, caldran reflexions en profunditat des de diversos angles de la realitat. Tal com s’està escenificant davant dels nostres ulls (encara que ja ho sospitàvem), la idea perifèrica del nou govern de la Generalitat és resoldre alguns problemes empantanegats, encara que si ho són és perquè s’ha procurat per tots els mitjans que tot anés de mal borràs per després poder dir: «nosaltres ho arreglarem». Una màscara per ocultar el propòsit nuclear.

L’aplicació governamental del 155 ‘sin que se note el cuidado’ des del 2017, sens dubte ha fet una feina magnífica per desarticular i assenyalar l’independentisme com una anomalia, ja sigui justificant i aplicant la repressió, ja sigui a base de procurar la mort o el silenci social dels qui es manifesten independentistes. El 155, que en aquest nou govern a la Generalitat ha unit projectes polítics mal anomenats d’esquerres perquè en sentit estricte no ho són (aquesta és una reflexió per a un altre article de fons) ha començat la feina sense entrebancs per dur a terme la segona fase del programa per a la Catalunya del segle XXI: liquidar-la de manera definitiva, i ben barata, a preu de saldo, gràcies a ER, el partit que ha governat Catalunya en la legislatura passada.

El programa del nacionalisme espanyol capitanejat pel PSOE (amb el PP seria igual, totes dues formacions són centralistes i anticatalanes), amb la col·laboració del nou govern del PSC i adlàters, és passar una planxa ben roent sobre el teixit polític, social i cultural de l’independentisme amb l’objectiu de desnaturalitzar Catalunya deixant-li, perquè no sigui dit, una mica del folklore típic de la regió… El propòsit és que d’una vegada per totes s’acompleixi el gran somni: la unitat d’Espanya que, no ho oblidem, ja va imposar durant quatre dècades de repressió ferotge el general colpista Francisco Franco. Els canvis que va portar la Transició han servit perquè tot quedés igual. Aquesta pax romana ens va enganyar. Mai no hauríem sospitat que reviscolés l’anticatalanisme que, ara es veu, sempre ha estat latent.

És inútil dir a qui no vol sentir que unitat no és uniformitat. Encara que, recordeu aquella pregunta de temps enrere, quan en les enquestes aquí se’ns preguntava: «Vostè com se sent, més català que espanyol, o més espanyol que català?» Si es feia aquesta pregunta és perquè amb una mica de visió es donava per entès que un podria sentir-se més una cosa que l’altra. I sí: la resposta ens defineix fins i tot quan es respon «igual una cosa que l’altra», que en realitat vol dir: «més espanyol que català». I és que manifestar-se català ha tingut i té conseqüències i no precisament bones i ara mateix catastròfiques perquè volen que ens rendim, que abdiquem. Perquè manifestar-se català independentista demana un suplement de gosadia i una convicció profunda de l’ésser que va més enllà d’una afirmació: acaba sent un mode de vida, ja que en cap moment un català independentista no trobarà cap facilitat per ser-ho dins de l’estat espanyol, però tampoc a Catalunya. Aquesta és una realitat injusta i feridora, però val més que toquem de peus a terra si volem caminar ferms en el camí de redreçament.

Les arrugues que representen la catalanitat en el teixit social espanyol no són una raresa: són una singularitat mai acceptada. I que els independentistes vulguem preservar aquestes arrugues perquè són una manifestació de la nostra naturalesa és absolutament legítim si ens atenem als drets humans que tothora s’haurien de tenir presents a l’hora d’avaluar qualsevol fet que atenyi les persones. Perquè si en un règim democràtic es demana respecte per la identitat racial o sexual de les persones, per què als catalans independentistes se’ns nega la possibilitat de donar forma política a la nació? La nostra arruga és bella i no deixarem que tan fàcilment ens passi la planxa espanyolista i anticatalana per sobre. Sí, ja sé què diu el meu DNI en l’argument espanyol. Hi diu el què hi ha escrit, no el que soc. Per aquesta raó alguns ens volem desfer d’aquesta dependència que ens desfigura en el més íntim de l’ésser que no és pas en contra de ningú sinó a favor de la diversitat que aquí es reclama per a tothom menys per als catalans independentistes. Quanta hipocresia.

Article anteriorCatalunya: entre el passat i el futur del pacte fiscal
Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951). Dissenyadora d’exlibris i escriptora. Formació artística i humanista: belles arts, disseny gràfic, psicologia, grafologia, italià, cultures orientals i simbologia. Des del 1990 es dedica a la creació literària. Ha publicat una cinquantena de llibres entre assaigs, novel·les curtes, narracions, llibres de viatges, biografies, memòries, poemes i prosa poètica. Col·labora amb articles d’opinió en diversos mitjans. Premiada en el camp de la narrativa, la poesia i el periodisme.