Què s’amaga més enllà dels nostres ulls? Què neix, esvalota o sorprén la nostra curiositat?
Sovint apareix la percepció de sentir-nos part d’un grup, d’un col·lectiu, d’una comunitat, però altres vegades pressentim un aïllament individual tot i estar físicament al costat d’algú.
Què desenvolupen aquests sentiments de llunyania i proximitat alhora?
Estem tan a prop de drames, tristeses, alegries i esperançes que intuïm, olorem, observem darrere el propi devenir de la vida com en una gran finestra cap al món.
Reflexionar sobre les infinites possibilitats de coneixença ens obre un ventall de desconeguts reptes personals i humans que ens fan créixer com a persones, com a individus d’una comunitat.
Ens relacionem per compartir sentiments, interpretacions de la nostra pròpia realitat, per desfogar-nos, per sentir consol. Les relacions humanes ens conforten i ens ofereixen la protecció que necessitem en sortir al món cada dia per descobrir infinits mons que potser no són acollidors ni tendres, però són reals i sovint temeraris, contínues apostes per descobrir l’univers que ens rodeja.
Viure és transformar aquest trencadís de fotogrames humans aparentment incoherent en una rondalla convincent i bella farcida d’al·legories misterioses; ens trobem, ens acomiadem, ens retrobem, ens oblidem. La vida i les seves històries que com amagatalls resten darrere unes paraules, un somriure, una mirada envoltada de dolor.
Fem de la conversa i la relació un espai de creació únic i extraordinari en fer visible l’invisible, en teixir espais de convivència per entendre el nostre voltant sense menysprear la diferència i disparitat i acollir d’aquesta manera un món divers i irrepetible.
Som éssers socials, viure és conviure amb altres persones i axí hem anat construint aquesta comunitat que ens humanitza i ens permet avançar com a individus.
Tantes històries per compartir, per interpel·lar, per recordar plegats; viure és una aventura, un art, un repte, un exemple de resiliència i superació compartint aprenentatges i emocions que ens fan grans i petits alhora.
En aquest univers hiperconectat i digitalitzat més que mai les relacions humanes són necessàries amb el contacte, la mirada, el relat, la descoberta; el fracàs i l’èxit que aconseguim o deixem darrere i anhelem compartir.
Amb l’esforç personal creem enllaços, eixam de recursos per gaudir dels bons instants i eines per col·laborar en millorar d’altres.
Utilitzem les xarxes socials com a eina per explicar la nostra vida esperant l’aprovació dels altres; aparadors de vides perfectes ens adonem de la futilitat i irrealitat que sovint s’amaga sent nociu per la nostra salut mental.
Cal canviar els paràmetres de la vida real, imperfecta i inexplicable, aquella que ens sobta amb instants de felicitat, sovint amb amargors que continuen el seu periple fins l’emoció de viure…aquella que com un infant ens eleva al més alt de l’horitzó.
