Que Núria Feliu és una persona disponible i accessible en dona fe el fet que de seguida que li demanem ens cita a casa seva. A més, ens atent amb un fort constipat que no li impedeix respondre amb determinació i fermesa. Sobretot quan li preguntem per temes polítics. No debades, ens explica que la seva va ser la primera estelada del veïnat. Avui, els balcons que envolten la plaça de Can Mantega, davant de casa seva, llueix un bon nombre de senyeres.

Per Joan Safont

Com va començar amb la música?

He estat lligada al món de la música des de sempre. Als set any tocava el piano i estudiava solfeig a l’Orfeó de Sants. Automàticament, ballava sardanes, ballava a l’esbart i feia teatre. No m’hagués imaginat mai a la vida que em dedicaria a cantar, però d’ençà del teatre, ja vaig sortir de Sants i vam crear el teatre experimental català i fèiem obres al Palau de la Música, al Teatre Romea i gires per tot Catalunya. Vaig estrenar Pedrolo, Brossa, clàssics, etc. Era la promesa del món teatral català. Però van començar a cantar els 16 Jutges i l’Antoni Ros Marbà em va venir a buscar perquè, si els “jutges” eren cantautors calia algú que cantés cançons d’altres, de compositors catalans, de poetes catalans i cançons estrangeres. És a dir, que el que la gent escolti en anglès, en francès o en italià, ho pugui escoltar en català. Per demostrar, com vaig dir al programa de la Raffaela Carrá que en català es pot cantar tot. I que en català s’ha de cantar tot per normalitzar la llengua. Així vaig entrar al món de la cançó, l’any 1964.

Com hauria estat la seva vida, si no hagués arribat la música?

Hauria fet teatre. La meva és una història de canta-actriu, perquè la meva carrera estava enfocada al món del teatre. Com et deia, era la gran esperança del teatre!

Li sap greu, no haver continuat fent teatre?

No, no. Quan cantes, interpretes. Hi ha una lletra amb un contingut i aleshores, tu l’has d’explicar d’una manera o altra. Estic encantada d’haver escollit la música.

Amb qui li ha fet més il·lusió treballar o quin músic li ha agradat més versionar?

Com he tingut la sort de poder escollir i he escollit des de l’Irving Berlin i el Cole Porter als autors d’aquí com el Borrell i l’Andreu, el Burrull, el Ros Marbà… He tingut la sort que al no ser compositora he pogut escollir i si sortia de moda una cançó d’un autor, jo en feia una versió.

Fa pocs anys va fer un duet amb Sílvia Pérez Cruz, té contacte amb els joves?

Només has de veure el facebook i el twitter! La majoria no m’han vist actuar i en canvi, em tenen una estima…

Però se sent d’alguna manera una mestra?

No, de cap  manera, mestra de res. Cadascú té la seva experiència, la seva forma, la seva manera… Però si em demanen una col·laboració, ho faig. Amb tots aquests grups com Mishima o amb la Sílvia Pérez-Cruz, que és la millor veu que ha donat la música a Catalunya, a més, com que estic molt vinculada als de l’Enderrock, estic molt “al tanto” dels grups com Antònia Font, Manel, etc.

Què significa Sants, per a vostè?

És el meu poble, així de senzill. He nascut en aquest poble, m’he fet gran en aquest poble, visc en aquest poble i espero morir-me en aquest poble. Un s’estima allà on ha nascut, el conec bé, perquè si no coneixes no estimes, i estic involucrada, des de sempre, a les activitats culturals del barri, des del Secretariat d’Entitats, hi estic molt involucrada i estic a disposició. És un barri molt reivindicatiu, molt fort, molt potent. 

Ha preferit ser una persona propera i accessible, a una diva?

Jo no m’he fet cap propòsit de ser de cap manera. Sóc com sóc. I si sóc propera, fantàstic. És la sensació que tinc, perquè una amb els anys va sembrant. La gent sap que em té a disposició, que el fet de pujar a dalt d’un escenari no té cap importància, més que cap altra feina. Una altra cosa és la popularitat, et sents observada, la gent t’atura… però jo estic encantada.

Com ha viscut el fet que alguns la caricaturitzessin i no volguessin apreciar la modernitat de les seves propostes musicals?

Tard o d’hora m’han acabat donant la raó. Hi ha una gran falta de cultura pel fet de que et fas gran, i no rasquen una miqueta aviam què has fet. Llavors, ve el més fàcil, la crítica sense sentit: “Aquesta vella, tants anys…” A mi no m’afecta perquè sé que no sóc així. Mai m’he quedat enrere, sempre he fet un pas endavant.

En quin estat es troba la cultura catalana?

Tant en general, no sé què dir, però dins de la música de grups n’hi ha més que mai. Mai n’havíem tingut tants. La gent d’ara s’edita els discos, la forma és Internet, els cd’s acabaran desapareixent. Jo vaig començar amb vinil i Betamax, i mira si n’han passat de coses! Ara, a banda que molts tenen bons aparells i s’ho fan ells sense trepitjar l’estudi, hi ha molts festivals. Potser no hi ha masses bolus, perquè potser econòmicament la cosa no està per masses despeses, però els festivals o esdeveniments com la Fira de Música Viva de Vic estan plens. Hi ha, a més, molta projecció cap enfora. Només cal veure els casos d’Els Amics de les Arts, Manel o Mishima. Jo crec que la música català està en un moment com mai. I no ho devíem fer tan malament quan vam plantar les llavors, perquè això no surt per generació espontània. S’ha fet molta feina i molts han begut d’aquella font: Des dels discos de musicals, que els vaig gravar tots en català, fins als discos amb el Tete Montoliu o els estàndards meravellosos, tot en català! Tota la gent d’ara, ha begut d’aquests exemples.

Abans parlava de la feina de normalitzar la llengua. Encara hi ha feina per fer?

I tant. Encara hi ha qui pensa que per cantar jazz ho has de fer en anglès. Hi ha nenes molt jovenetes, que canten molt bé, tenen molt bona veu… però tot en anglès. Això és un esnobisme, perquè en català, amb bones interpretacions pots fer-ho molt millor. En català es pot fer tot. Tenim la sort que amb els monosíl·labs podem swingejar, per exemple. Per tant, queda molta feina per fer. Un altre exemple, les orquestres de ball, copla-orquestres, fan el concert de festa major en català i el ball en anglès o en castellà.  Ara comencen a cantar en català. I jo, per sentir algú català cantant en anglès, prefereixo sentir l’original. Qualsevol americà que canti, ho farà millor que qualsevol dels millors d’aquí. 

El fet de ser nacionalista i reconèixer-ho públicament, li ha estat un handicap?

No, el que passa és que al principi de la cançó, quan ens trobàvem tots, ho eren del PSUC o del PSC. I jo, deia “jo vull una altra escletxa”. Sóc republicana – però no d’ERC – i nacionalista, a mort. Si algú deia que era socialista o del PSUC, no passava res, però si jo deia que era nacionalista, començaven els comentaris. No sóc una persona de partit, però em vaig sentir molt còmoda amb el President Pujol. Ens coneixíem d’abans que jo cantés, de reunions clandestines. No he militat a Convergència fins fa quatre o cinc anys, però m’he sentit còmoda tant amb el President Pujol com el President Mas. Sobretot és un tema de creure en les persones. I jo me’ls crec.

En el cas del President Mas?

Em sembla una persona seriosa, responsable, honesta.. Potser el seu timing no era aquest, però ningú s’ho esperava. Ara bé, quan la gota fa vessar el got, hi ha d’haver un líder que ho encapçali, amb tothom al darrera empenyent, com l’ANC, que jo en sóc membre. En Mas és una persona que pot parlar en qualsevol idioma, que està teixint com una teranyina, per tot Europa i el món, explicant que ens està passant, qui som i què volem: ser el que som, catalans, i que se’ns pregunti, d’una forma democràtica. I que no hem d’estar lligats de peus i mans per una Constitució que potser es va fer en aquell moment perquè calia però que la majoria de gent no l’ha votat. D’alguna manera, t’has d’empassar un vestit, inamovible, del qual no t’agrada res del que t’han fet.

Una de les coses més vergonyoses que passen és la por que estan fent a la gent gran amb les pensions. Jo vaig a molts casals i els dic que no s’ho creguin, vaig a desdramatitzar. Els diners de les pensions, ja els tenim aquí, dels que treballen aquí. Qui pot dir que ens ho prendran? Són històries repetides, però ara la gent ha dit prou. Es parla amb naturalitat de l’estat propi, de la independència, sense por. El que hauria de preocupar als espanyols és com quedarà Espanya.

Com va viure la manifestació de la Diada?

Entusiasmada, emocionada. Com et sembla que em puc sentir? Emocionada de poder veure-ho i de pensar que molta gent que ha deixat la pell pel camí no ho podrà veure el dia que direm ja som lliures. Viure aquests moments és meravellós i em fa tanta il·lusió després de tan esperar-ho!