El 10-N Espanya es troba davant d’una nova repetició electoral que se celebrarà amb un clima d’opinió molt desfavorable pels partits. Segons l’últim baròmetre del CIS, el 45,3% de la ciutadania de l’Estat espanyol considera que els polítics, els partits i la política són un dels principals problemes a Espanya.
Fragmentació del sistema de partits, falta de credibilitat, incapacitat per arribar a acords i, òbviament, la sentència contra els polítics i líders del moviment independentista marquen el context en què es disputaran aquestes eleccions.
Davant d’aquesta situació de desafecció política, els partits ja han posat en marxa la maquinària electoral per intentar reforçar i activar al propi electorat i convertir al dels altres presentant alguns dels seus eslògans de campanya. El crit de guerra d’alguns d’ells és Espanya. El PSOE es presenta amb un Ahora Gobierno, ahora España, el PP amb un ¿Izquierda o derecha? España., VOX aposta per España siempre i C’s torna a utilitzar la fórmula de España en marcha.
És evident que aquests partits han decidit presentar-se a les eleccions disputant un sol tema. La falta d’acords per investir a un president sembla haver acabat i han trobat un espai d’acord entre ells: España.
Moltes vegades hem sentit la frase d’Ortega y Gasset de España es el problema; Europa la solución. En el context actual, sembla que algunes forces polítiques creuen que España es el problema y la solución, intentant transmetre la idea que Espanya significa estabilitat.
Des d’un punt de vista estrictament comunicatiu aquests partits haurien de plantejar-se dues coses: si així aconseguiran distingir-se de la resta i si tenen credibilitat per associar-se amb l’estabilitat.
El PSOE i el PP hauran de fer front a dues situacions similars. La primera tasca que tindran durant la campanya serà aconseguir diferenciar-se l’un de l’altre mentre que transmeten els mateixos conceptes: Espanya i estabilitat. La segona serà poder convèncer que ells no van ser els culpables de no arribar a cap acord per la investidura i que, per tant, poden confiar en ells per aquesta legislatura.
En canvi, la resta de partits hauran d’intentar convèncer al seu electorat que, tot i que són una força política amb menys pes, votar-los a ells en aquest context és útil perquè els dos partits majoritaris no són fiables.
Cap de les dues coses els serà fàcil tenint present que la majoria de l’electorat que té menys de 55 anys afirma no tenir preferència per cap partit, sinó que vota en funció de què li convingui en aquell moment. La disputa per convèncer a aquest electorat tan complex els serà molt complicat, i segurament durarà fins a l’últim dia de campanya.
A banda d’això, cal reconèixer que, en un moment en què els partits són incapaços d’arribar a acords, és necessari acostar postures i trobar espais comuns. Ara bé, d’aquesta manera poden tirar endavant una investidura però no l’estabilitat perquè els problemes no desapareixen tancant els ulls. Previsiblement, la fragmentació del sistema de partits ha vingut per quedar-se, els temps en què dos partits obtenien al voltant del 80% dels vots han quedat molt lluny i si es neguen a acceptar aquesta realitat i segueixen actuant amb rigidesa entre ells no aconseguiran cap estabilitat apel·lant a Espanya.
Deia Maquiavel que un bon príncep ha de tenir virtut i fortuna, però que la sort també depèn d’haver fet les coses bé. Després de les eleccions sabrem si l’aposta d’aquests partits de reivindicar a Espanya es basa només en l’esperança de tenir sort o si també tenen capacitat per actuar de forma audaç i no deixen que els problemes quedin latents. El temps ho dirà.
