El “Sit And Talk” fou un lema de tot l’independentisme. L’abraçava gairebé tothom i hom recorda encara alguna foto que corre per les xarxes on l’actual presidenta del Parlament, la “nosurrendista” Laura Borràs brandava un cartell amb aquesta demanda i que es van fer seves les forces polítiques que van guanyar les eleccions generals a Catalunya. Aquella victòria de l’independentisme va comportar l’assumpció del compromís, per part del PSOE, de crear una taula de diàleg entre Catalunya i Espanya que abordés el conflicte polític.
El Partit Socialista sempre ha fet gala de tenir un “tarannà” més sensible a les demandes de la catalanitat. Diuen creure’s això de la plurinacionalitat, el “talante” de Zapatero, el “reencuentro” i “dialogo” de Sánchez. Una mica tot allà mateix a jutjar pels resultats finals. Res que no se sàpiga pels més o menys informats. Com sempre es diu des de les files republicanes “el PSOE no fa, se l’obliga a fer”, i és per això que arriba arrossegant els peus a les posicions més assimilables a qualsevol cosa que s’assembli al progressisme. I si ho fa no sol ser mai per convicció sinó per pura necessitat. És a dir, de manera tàctica i electoralista.
En allò troncal, però, el PSOE sempre troba ancoratge parlamentari en el seu company inseparable de trifulgues constitucionalistes: el Partit Popular. Recordem com van salvar, in extremis, la “reforma laboral” -es podria dir que, d’alguna manera, la legislació laboral del PP es va salvar gràcies al vot del PP-, la Llei de l’audiovisual i tantes que ens passen desapercebudes. La “Gran Coalició” existeix des de sempre i no representa altra cosa que la raó d’Estat, aquella que, en el fons, aguanta la “unidad de destino en lo universal” ja sigui en forma de la Corona o dels comptes de les empreses de l’IBEX.
Potser per desconeixement, potser per no voler abordar la frustració, molts reclamen que Esquerra acabi amb la legislatura o “espanti” al PSOE. El cas és que cal ser conscients que això no està a les mans del catalanisme, doncs tenim només 25 escons en total al Congrés, un parlament format per 350 cadires. Podem, com a molt, aspirar a influir-hi de tan en tan. I cal ser clars en això, si bé sovint el sistema ens impulsa a uns i a d’altres a fer-nos els milhomes també és bo centrar el debat i dir les coses tal com són. El paradigma d’ “aprovar pressupostos generals o tombar el règim” és una falsedat com un temple, doncs era aprovar pressupostos generals negociats amb Esquerra o bé deixar que els aprovessin amb Ciudadanos -en pau descansin, per cert-.
I en tot això, se’ns oblida encara més, el càlcul electoralista que ho llastra tot. Un PSOE en hores baixes, que s’ha enterrat 3 metres sota terra al que fins fa ben poc era un feu roig inexpugnable, juga a l’ambigüitat ideològica i fins i tot a una geometria variable més que sospitosa. A Sánchez li incomoda molt haver d’arribar a acords públics amb Esquerra, no només pel que li diu la caverna -i els seus propis barons- sinó perquè al Principat, els dos partits rivalitzen en l’arena electoral -cosa que, per exemple, no passa al País Basc amb Bildu-. Difícilment, doncs, es veu cap victòria d’Esquerra que no sigui vendible pel PSC com a pròpia. És per això que, més que mai, ens espera un any més que enrevessat i ple de mines en el terreny de la política capitalina. I principatina.
Cal esprémer-se la mullera i anar més enllà de l’enquesta i la dinàmica electoral, cal conjurar-se i militar en la valentia per evitar que tot el capital acumulat en les protestes i en les demandes dels que considerem nostres els carrers -tan del 15M, com de l’independentisme i tots els moviments revolucionaris- no passi a ser un simple accident de la història.
