No ens seria difícil posar-nos d’acord en el fet que la democràcia no es troba en el seu millor moment. L’auge de moviments il·liberals des del cor d’Europa i certs retrocessos pel que fa a drets individuals i col·lectius que creiem intocables, qüestionats per moviments populistes i nacionalistes a Hongria, Polònia i fins i tot EUA, que sense cap recança han decidit atacar drets del col·lectiu LGTBI+ i de les dones, com s’ha vist amb l’avortament, posen en qüestió certs consensos que fa quinze anys teníem completament acceptats.
Tanmateix, cal destacar que depèn de com definim democràcia, probablement té sentit afirmar que mai hem arribat a una democràcia real.
Generalment, quan es parla de democràcia, del que estem parlant és de la democràcia representativa, la qual és característica de les democràcies liberals que trobem al món occidental.
Aquestes democràcies es caracteritzen per tenir un caràcter procedimental, és a dir, es garanteixen un cert de drets i llibertats tant socials com polítiques per tal de facilitar un procés just on una sèrie de representants són escollits a través del vot i que tenen el deure, almenys sobre el paper, d’executar la voluntat popular expressada a través de les urnes.
Per altra banda, existeix la democràcia republicana. Aquesta democràcia té un caràcter més holístic i extens, ja que a part de garantir el procés democràtic, també exigeix cert benestar a la població per tal que es pugui considerar una democràcia de manera efectiva.
Sense una redistribució justa prèvia que doti a la ciutadania de certs estàndards de benestar, encara que aquesta esculli uns representants polítics a través d’eleccions, el règim no es pot considerar democràtic.
No obstant això, l’objecte d’anàlisi d’aquest article i el que ens interessa analitzar el seu retrocés és la ja mencionada democràcia representativa. Per tal d’aproximar-nos-hi podem utilitzar una de les figures més importants, per no dir la que més, en l’estudi filosòfic de la democràcia, Robert Dahl.
Dahl dins el llibre On Democracy (1998) estableix cinc elements necessaris per a poder definir un procés com a democràtic. Aquests elements inclouen participació efectiva, igualtat de vot, comprensió il·lustrada, control de l’agenda i la inclusió dels adults.
D’aquesta manera, perquè un procés pugui ser considerat democràtic ha de garantir: que tots els membres tinguin les mateixes oportunitats de fer saber els seus punts de vista als altres membres respecte com les polítiques han de ser, s’ha d’assegurar la igualtat d’oportunitats de participar en la votació i els vots han de ser comptabilitzats de la mateixa manera, ha de permetre a tots els membres tenir les mateixes oportunitats de conèixer les alternatives possibles pel que fa a polítiques i les seves probables conseqüències, ha d’assegurar que els membres tinguin l’oportunitat exclusiva de decidir com, i si volen, què ha de ser col·locat a l’agenda, i finalment, tots els adults de la societat han de tenir tots els drets proveïts pels quatre elements anteriors. Dahl considera que la maximització dels 5 elements és un ideal, tanmateix, com més a prop hi sigui el règim que analitzem, més democràtic serà.
Encara que s’ha parlat en múltiples ocasions que la democràcia s’havia convertit en the only game in town, veiem que ara és pràcticament tot el contrari. Fins i tot, trobem que el país que acabarà sent la primera potencia mundial, Xina, no és una democràcia i pot haver trencat el consens que hi havia pel que fa a la relació entre ser una democràcia i obtenir un bon rendiment econòmic. En aquest sentit, i agafant elements en termes de Dahl hi ha indicadors com FreedomHouse i Polity V que ens serveixen per mesurar la salut de les democràcies a escala global. Ambdós indicadors estableixen certs criteris que creuen indicats per tal de mesurar la qualitat democràtica d’un país i acaben elaborant una puntuació final.
Utilitzant el FreedomHouse, el seu Nations in transit report de 2021, que estudia països Àsia i Europa central i on veiem una quantitat significativa de països a mig camí entre règims autoritaris i democràtics, ens és útil. Aquest informe és molt rellevant, ja que mostra com 18 països van veure la seva puntuació total empitjorada, només sis van millor en termes democràtics i un total de 5 no van mostrar cap canvi significatiu.
Els països que van veure més minvada la seva qualitat democràtica pel que fa a aquest indicador són Hongria i Polònia. Hongria, després de patir la caiguda més gran observada per aquest informe en tota la seva història d’elaboració, ha passat de ser una democràcia consolidada a un règim híbrid o en transició fins i tot caient per sota la categoria democràcia semiconsolidada. Polònia, per la seva banda, continua sent una democràcia semiconsolidada però si la tendència no canvia, podria seguir caient.
Hi ha diverses explicacions per tal d’entendre com una democràcia liberal, de caràcter procedimental i representatiu, pot virar cap a pràctiques més autoritàries. Steven Levitsky i Daniel Ziblatt al llibre How Democracies Die (2018) apunten quins són els elements que poden causar aquest deteriorament. Bàsicament, n’enumeren 4: (1) El rebuig a les regles democràtiques del joc, (2) la negació de la legitimitat dels adversaris polítics, (3) fomentar o tolerar la violència i (4) restringir llibertats civils.
Els casos d’Hongria i Polònia són molt representatius per exemplificar alguns dels punts mencionats. Polònia va reformar el seu aparell judicial, posant en dubte la seva independència i l’estat de dret al país. Encara que la Comissió Europea està fent pressió utilitzant els fons de recuperació Covid perquè torni a reformar el sistema judicial, podríem dir que aquesta mesura s’emmarca en el punt 1 que mencionaven Ziblatt i Levitsky, que posa en dubte les regles democràtiques del joc. A més a més, trobem a Polònia certes zones promogudes per autoritats locals que s’anomenen “Zones Lliures de LGBT” per “defensar” el model familiar tradicional que podríem identificar clarament com una restricció de les llibertats civils (4).
En el cas d’Hongria, observem que tant el rebuig a les regles democràtiques del joc (1), com la negació de la legitimitat dels adversaris polítics (2), com restringir llibertats civils (3), són fets recurrents que es duen a la pràctica amb mesures com per exemple la que trobem en la llei de protecció de la infància, que prohibeix parlar de les diverses orientacions sexuals a les escoles sota el pretext que es busca lluitar contra la pedofília o bé el control estricte dels mitjans de comunicació a partir d’un oligopoli estatal que atempta contra el pluralisme i la llibertat de premsa al país.
En definitiva, veure aquest retrocés que s’està produint dins les democràcies occidentals a escala europea, però també a escala global, no és un fet que deixi exempt a l’estat espanyol ni a Catalunya. Vox, partit amb estrets vincles amb el partit de Viktor Orban Hongarès, que qüestiona l’estat de les autonomies, el dret de les persones del mateix gènere al matrimoni, entre altres mesures anti-LGTB+, anomena el moviment feminista com “ideologia de gènere” i proposa endurir radicalment les polítiques migratòries, és tercera i quarta força política a Espanya i Catalunya respectivament.
De fet, probablement el perill més gran per les democràcies tal com les coneixem no són els moviments autoritaris provinents de l’est d’Europa, com molts mitjans es dediquen a apuntar, sinó que són les mateixes dinàmiques internes d’aquests règims on el populisme i el nacionalisme excloents es fan pas per obtenir el poder i, que fins i tot, ja governen a diferents llocs d’Europa, que posen contra les cordes consensos democràtics bàsics que són garants de la convivència, el pluralisme i la defensa de drets i llibertats de tota la població.
En els mesos vinents, l’empitjorament de les condicions de vida provocat per la crisi de la Covid, la crisi energètica, la crisi alimentària i l’augment de la militarització de tot Europa només farà que exacerbar tots aquests perills.
