Temps de tribunes, d’escenaris multitudinaris on els nous rostres de la política prenen el poder.
El món és un grandiós escenari on multitud de problemes s’accentuen dia rere dia; la violència, la fam, la pobresa, les guerres que esdevenen el gran i incomprensible terror en l’actualitat, la contaminació, la manca d’oportunitats per a joves o un futur incert on la desesperança va aniquilant un horitzó prometedor.
Problemes que ens afecten com a ciutadans, com a éssers humans principals benefactors d’un món injust, incomprensible, massa sovint inhumà però sempre meravellós.
En aquests temps de tribunes arriben amb força noves corrents de promeses exacerbades, pseudopolítics amb discursos engolats on les masses embogeixen hipnotizades, monòlegs polititzats on la burla i l’escarni es part d’un show sense precedents.
Què està passant? És el polític actual un ésser disposat a tot per aconseguir els seus objectius electorals i governamentals? La decència política i moral és cosa del passat?
Fa uns dies assistíem incrèduls a la convenció d’un partit d’ultradreta espanyola amb altres dirigents ultraconservadors de diferents països.
Proclames en contra de l’entrada massiva de migrants, del socialisme i els partits d’esquerres, de les lleis LGTBI i les llibertats de gènere, en contra dels valors i drets públics, del canvi climàtic.
Aquesta extrema dreta torna renovada amb elements de continuïtat amb el passat més gris i tenebrós; amb la potencialitat de les noves tecnologies i les xarxes socials van guanyant visibilitats mediàtiques i protagonisme polític.
Sentiment identitari, recuperació de la sobirania nacional, un alt grau d’escepticisme europeu i sobretot una islamofòbia desorbitada.
Nous termes com nacional populisme, dreta radical o dretes 2.0 per intentar englobar l’heterogeneïtat en aquest nou trencadís de partits conservadors amb d’una radicalitat extrema, un populisme que no intenta sinó cautivar amb un estil, una retòrica i estratègia política per defensar una suposada crisi dels partits tradicionals, la globalització com una amenaça i la defensa i recuperació dels valors més conservadors.
Una ultradreta àvida de cònclaves amb líders d’extrema dreta com Marinne Le Pen, Meloni, Víktor Orbán o Javier Milei com a nou i disbaratat paradigma del show mediàtic i profeta de la nova escena política.
Aquest nou pertorbador escenari amb gurús de la intolerància, en contra de totes les llibertats aconseguides fins els nostres dies i amb ideologies reaccionàries que necessiten aquest fervor doctrinal de les masses per autoreafirmar-se en els seus preceptes.
Pseudopolítics anhelant ser trending tòpic ignorant els veritables problemes i drames de la gent, gestors que sols entenen l’economia i la prosperitat des del púlpit de l’empresa privada, el capitalisme afavorint les rendes altes i els empresaris i els discursos d’exclusió social.
Recordant la mítica sèrie “Sí, ministre”, per molts la millor comèdia política de la història amb el seu humor fi i corrosiu, seria bo reflexionar sobre les moltes i encertades discussions sobre els secrets dels governs, els pactes que sovint els dirigents polítics fan en clubs privats i despatxos i la relació amb la premsa, tan vigent en els nostres díes.
Potser satiritzar la política seria, d’altra banda, un exercici molt sa per desdramatizar aquest panorama ben desolador.
De nou, contemplar la ficció com un mirall fidedigne de la realitat on la sanitat, l’educació, els confictes morals, ètics i polítics no siguin discursos per una conspiració on regnar en el poder sigui el més gran i important objectiu.
En “Sí Ministre” l’administració britànica era ridiculitzada, banalitzada fins l’extrem de resultar absurda i absolutament jerarquitzada i burocratitzada, esdevenint caricatures d’un sistema hegemònic on la gent del poble i treballadors són utilitzats sense pietat.
La política real és l’art de la discrepància, la negociació, la deliberació i l’acord.
La irrupció de les extremes dretes utilitzant la por, l’odi i la violència per obtenir una major visibilitat mediàtica i social és simplement obscè i desesperançador.
Enfortir l’ètica periodística i mantenir la veracitat per damunt de tot és un deute moral, lluitar contra les noves extremes dretes que ens coaccionen, ens coarten, ens transformen les llibertats, un deute humà.
