Les paraules de Jesús que acabem d’escoltar, són l’acabament del que anomenem el sermó de la muntanya i són molt explícites: “Tothom qui escolta aquestes paraules meves i les compleix…” en aquest verset hi ha les dues paraules clau que han d’orientar la vida de tot creient: “escoltar i complir”.
Les dues són necessàries. Primer cal escoltar, perquè si no ho fem no tindrem llum, no tindrem prou claredat per encertar quin és el camí que hem d’escollir. Però no n’hi ha prou amb “escoltar”, després “cal fer”, és necessari posar en pràctica. Si la nostra opció és Crist, cal seguir-lo, i ningú ha dit pas que això sigui fàcil.
Sant Pau, en aquest fragment de la carta als romans que hem llegit comença a desenvolupar la seva tesis de que és Crist el qui salva i no pas la llei de l’AT. Això, a nosaltres ens pot semblar una mica estrany i fins i tot contradictori amb el missatge de l’evangeli d’avui que precisament demana posar en pràctica la fe. Però, en realitat, no hi ha contradicció sinó que es complementen: gràcies a la fe experimentem l’amor gratuït de Déu que se’ns ha donat en el seu propi Fill, i això genera en nosaltres una dinàmica d’amor que ens mou a actuar no perquè estigui manat o per por sinó perquè estimem, perquè sabem correspondre a l’amor que Déu ens té.
La imatge d’aquella persona que construeix la seva casa, és molt suggerent. Tots estem construint la nostra casa que és la nostra pròpia vida. Jesús no ens diu com l’hem de construir, el com és secundari doncs depèn de la manera de ser de cadascú i de les qualitats que Déu li hagi donat. El que sí ens diu Jesús és que hem de construir damunt la roca. ¿Damunt de quins valors edifiquem la nostra vida? ¿On arrelem el fonament de la nostra existència? Mentre tot ens vagi bé no hi haurà cap problema. Externament potser no es veurà cap diferència tant si hem construït damunt la roca com si hem construït damunt la sorra. Però quan arriben les foscors, les decepcions de la vida, els moments crítics, llavors és quan es nota la diferència.
No es pot construir res que duri sense tenir uns bons fonaments. Construir damunt la ideologia de moda o en base al que diuen les estadístiques, no és construir sobre roca i l’edifici no té cap solidesa. Si la nostra fe es basa en aparicions, en gustos, en tradicions familiars o socials, o en un cert sentit religiós mogut per la por o pel interès, quan arribi la turmenta o la inundació, arribaran els dubtes i aquelles motivacions que es recolzaven en el sentimentalisme no seran suficients i no es mantindrà dempeus l’edifici de la nostra personalitat cristiana o de la nostra vocació o de la nostra fidelitat a Déu.
“Avui us deixo escollir….” se’ns ha dit a la primera lectura. La nostra elecció – prendre partit per Déu o no – és el gran afer de la nostra vida. Avui, potser ens veurem obligats moltes vegades a viure la fe en solitari i a contracorrent. Això no vol dir que la comunitat no sigui necessària, ho és i més que mai. Però la vida moderna ens obliga moltes vegades a aguantar-nos drets sense cap mur protector. Abans la fe es transmetia com per osmosi, per contacte, en el si de la comunitat familiar, en el veïnatge amb els creients del poble, de la ciutat.
En aquelles circumstàncies, l’opció creient – tot i que sempre és personal – es trobava abrigada per l’ambient. Avui, hem d’estar formats per poder fer front a un ambient hostil. Per això necessitem una formació religiosa més sòlida que mai i és quan agafa tot el seu sentit el Salm que hem resat avui: “En vós Senyor m’emparo, que no en tingui un desengany…sigueu el meu castell inexpugnable, la meva roca salvadora”.