Ja fa uns dies que els amics del Matí em van honorar – em sembla que sobrevalorant-me – amb el Premi Josep Maria Capdevila, que recorda al primer director de l’històric diari El Matí, als anys 30. Al Matí no només li he d’agrair el premi, sinó sobretot la confiança que van dipositar en mi. Des del primer moment, quan no ens coneixíem de res i vaig treure el cap a la presentació a l’Ateneu, tot just fa un any.
Ens deuríem caure bé amb el seu director i tota la gent que fa possible aquest diari digital catalanista, obert, complet, compromès i generós. Vaja, un diari tossut. Amb uns tossuts genials que fan el mai vist, escriure i comprometre’s fins i tot econòmicament en el projecte. A banda, i sobretot, al Matí m’hi sento còmode. Confiança i comoditat. Afegim-hi llibertat, perquè en aquest any he escrit del que he volgut, de la manera que he volgut i experimentant quan ha convingut. És evident que el meu gènere ha estat el costumisme, potser abocat al lirisme i als jocs florals… sempre que es faci malament.
Amb confiança, comoditat i llibertat he anat escrivint uns quants articles (és evident que la puntualitat que se’m va lloar va ser excesiva!). Aquesta disciplina d’escriure és prèvia i fonamental en el meu canvi professional i vital. Us juro que quan vaig fer el primer escrit per la meva secció “El vermut” no tenia ni idea que acabaria arraconant el dret per entrar a l’incert món del periodisme i em trobava amb una situació personal més que res imprevisible. Vist així, tenir una columna a disposició, en un diari com aquest, no és d’agrair?
I si, a banda, el diari on tens columna, en versió digital és la resurrecció d’un antic diari en paper de l’época de la República, que segur que inspiren les grans plomes d’aquell periodisme de la Catalunya impossible, escrivissin o no al Matí… que queda?
De ben segur que tornar a agrair molt afectuosament aquest premi als amics del Matí Digital, al seu director i a tots els col·laboradors i amics.
