Cada dia em sorprèn més el vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Carod-Rovira. A qui pretén enganyar, encara? Avui mateix, en l’entrevista que, a dues planes, li fa el diari Avui opta explícitament per la tàctica de l’estruç: amagar el cap sota l’ala. A la primera pregunta: “És cert que va per l’autopista a 170 per hora amb el cotxe oficial”? respon: no acostumo a comentar les informacions de la Guàrdia Civil, com si el que se li demana fos un comentari a una informació que no l’ateny directament quan, en realitat, el que es vol saber és si, com els monarques absoluts del XVIII, es considera legibus solutus, això és, no sotmès ni a la llei ni al dret, o bé si, com tota la resta dels mortals, es troba també vinculat al principi de legalitat. I ens surt, com sempre, amb un ciri trencat.
Més endavant afirma que a Espanya no pot circular (sic) normalment pel carrer, que se’l considera el responsable que CIU estigui a l’oposició; que hi ha a qui li molesta que el president de Catalunya sigui algú nascut a Andalusia; que haurem d’esperar 25 anys que “L’Avenç” dediqui una monografia a explicar els canvis de debò que s’han produït en aquest setenari; que el seu govern ha acabat amb el concepte exclusivista de la nació; que només per això ja valia la pena fer governs d’esquerres i que ha normalitzat democràticament la propietat del país. Tota la resta són obvietats esquives i defugiments, llocs comuns entorn a la impossibilitat democràtica que el constitucional es pronunciï en sentit diferent al del poble català; que ERC ha remogut les bases del PSC i CIU, i vinga amb el 2014 que no ha estat res. Els estalvio la resta per soporífera.
Allò que se li reprotxa no és que hagi fet president de la Generalitat a algú nascut a Andalusia. Catalunya és suficientment capaç d’enlairar andalusos i castellans als podis més elevats dels nostres centres de decisió, fins i tot quan aquests ens han estat imposats des de fora. Aquí tenen l’abat Cisneros que, a començament del XVI, ens fou imposat des de Valladolid com a abat de Montserrat però que, amb els anys, es distancià de la congregació originària per les seves exigències econòmiques i centralitzadores, fins el punt que ja a l’any 1510 arribà a sostreure temporalment Montserrat de l’obediència castellana, el que no ha sabut fer, fins ara, el president Montilla. Aquest és el veritable reprotxe que se li fa, que, tot i president de Catalunya, hagi supeditat sempre els interessos dels catalans als del PSOE. Això i només això és el que se li reprova i no la seva terra natal.
Seguim. Diu que haurem d’esperar 25 anys que “L’Avenç” dediqui una monografia a explicar els canvis de debò que s’han produït en aquest setenari. Aquí, la resposta que se li pot donar és la que formulà Joan Fuster en el seu “Viatge al País Valencià” quan, parlant de Peníscola i d’aquell altre envanit que fou Benet XIII, el papa Luna, es refereix a una inscripció que hi ha en un dels murs de la volta del castell, en la que s’assegura, per al moment del judici final, l’aclariment dels “misteris de la història”: “¡Cuán largo me lo fiáis!, diu Fuster, parodiant el Tenorio de Tirso. D’aquí a vint-i-cinc anys Carod-Rovira serà recordat per la clau, pel boicot d’Espanya als productes catalans, per la corona d’espines, pels seus viatgets al no res, tant a la Catalunya francesa com a l’Àfrica, per les seves ambaixades “fraternals”, pel seu cinisme en la darrera entrevista que mantingué amb el president Pujol, per l’escridassada de la qual fou víctima aquest darrer, a la plaça Sant Jaume, immediatament després de la investidura del president Maragall i, sobretot, per la seva incapacitat de restituir a casa nostra els papers de Salamanca: “quod natura non dat, Salamanca non prestat”.
Continuem. Carod-Rovira és, en efecte, el principal responsable que CIU, tot i ser la força més votada, estigui a l’oposició. El que se li reprotxa, en aquest cas, és l’engany al president Pujol, la burla; que el fes passar amb raons, a ell i a CIU; que fins i tot permetés que el president del Parlament fos votat per CIU per, després, descobrir un joc malabar que ja estava construït el juny del 2002; si més no per part d’ERC. Em consta.
Prosseguim. Afirma el vicepresident que ha normalitzat democràticament la propietat del país. Aquesta afirmació és inversemblant pel que comporta de tic antidemocràtic. On s’és vist que els pactes postelectorals serveixin per normalitzar la voluntat antidemocràtica del poble? És que ignora el senyor Carod-Rovira que, malgrat tot, CIU ha guanyat ambdues darreres eleccions autonòmiques? Això és el que ha oblidat el tripartit, i en el pecat tindrà la penitència. Darrere dels resultats se CIU hi ha una part, la més important, del poble català, aquest poble tan poc democràtic la voluntat del qual ha d’ésser passada pel sedàs dels pactes postelectorals; tenim un país que no està a l’altura de les excel·lències democràtiques del nostre vicepresident.
Acabem amb la pregunta del començament. Vostè li compraria un cotxe de segona mà a Carod-Rovira? Jo no. Perquè una vegada adquirit, quan li reprotxés que el compte quilòmetres ha estat manipulat, em contestaria que ell no acostuma a comentar les diagnosis dels mecànics.
