Els tres texts de la Paraula de Déu que hem llegit avui ens parlen d’un tema cabdal per a la nostra fe cristiana: el de la misericòrdia de Déu. Poc en sabem de Déu, i el poc que sabem ens ve únicament per la revelació continguda en l’Escriptura i pel poquíssim que ens permet descobrir la sola llum de la nostra raó. Per aquests dos mitjans coneixem una mica els seus atributs i el seu projecte creador i salvador. Doncs bé, les dues afirmacions més repetides a la Sagrada Escriptura relatives a Déu són: que de Déu només n’hi ha un i que aquest Déu únic és misericordiós. I sobre aquesta darrera afirmació ens en parla especialment l’Evangeli d’avui.
Quan pensem amb un mínim de profunditat que Déu ens ha creat, ho associem immediatament amb la idea d’un Déu poderós, un Déu que pot fer el que vol, doncs això vol dir la paraula omnipotent o totpoderós. Però aquest Déu, tal com ens el presenta l’Escriptura, és un Déu que ens estima amb un amor immens, podríem dir, en certa manera, que per la seva pròpia naturalesa aquest Déu té necessitat d’estimar-nos, per tant, el seu poder queda com matisat, com condicionat pel seu amor.
Tota persona, per poderosa que sigui, però que al mateix temps estima molt, inevitablement té una certa feblesa provocada pel seu amor. Del pare que estima molt al seu fill, diem que té una certa feblesa pel seu fill i, per l’amor que li té, farà coses que potser no li agraden gaire però que les farà per amor al seu fill.
Tal com l’Escriptura ens presenta la misericòrdia de Déu, aquesta ve a ser “una manifestació tal del seu amor que preval sobre el pecat i la infidelitat del poble elegit”. La misericòrdia és, doncs, aquella modalitat de l’amor que s’inclina al feble i al necessitat. En tots els llibres de l’AT hi trobem una constant que és la manifestació de la misericòrdia de Déu, bé sigui en persones individuals bé sigui en el conjunt de la comunitat. Sempre que Israel queia en el pecat i, desvetllat d’aquesta situació pels profetes, en demanava perdó, Déu mogut per la seva misericòrdia perdonava al seu poble. La Bíblia no es cansa de repetir que Déu “és compassiu i misericordiós”.
És el mateix Jesús que ens diu que ell no ha vingut a condemnar sinó a salvar. Llegíem avui, que els fariseus protestaven que Jesús acollís els pecadors i mengés amb ells. El papa JP II, en la seva encíclica “Ric en misericòrdia”, anant contra interpretacions tremendistes de la justícia de Déu, va dir que “La justícia està al servei de l’amor” i que “l’amor té primacia respecta la justícia”. I el Papa Benet XVI, en la seva encíclica “Déu és amor” afirma que “l’amor – és a dir la Caritat – sempre serà necessària fins i tot en les societats més justes. Afortunadament per a nosaltres, la justícia de Déu, a diferència de la justícia humana, està condicionada per la seva misericòrdia.
Però seria una llàstima que aquesta realitat de la misericòrdia de Déu ens portés a viure la nostra vida cristiana amb despreocupació i prescindint conscientment de la possible malícia dels nostres actes, pensant que com que Déu és bo ja ens perdonarà sense cap esforç per part nostra. Al contrari, la fe en aquest Déu misericordiós encara ens ha de moure més a correspondre-li amb amor. Si havent escoltat avui aquestes paraules de Jesús no sentim més ànsies de correspondre a l’amor que Déu ens té, es que potser hem entès les paraules de Jesús només amb la raó però no ens han arribat al fons del cor.
¿I quina és la millor forma de correspondre a l’amor de Déu i a la seva misericòrdia? Doncs exercint nosaltres la misericòrdia. Recordem les paraules de Jesús: “Benaurats els compassius, perquè Déu es compadirà d’ells”. Una forma de practicar la misericòrdia envers els nostres germans és ajudant als qui passen necessitats de tota mena i perdonant les ofenses rebudes. Abans d’anar a combregar direm aquelles paraules: “Senyor jo no sóc digne….”, però les direm plens de confiança perquè sabem que Aquell que anem a rebre és precisament, “el qui lleva – el qui esborra – el pecat del món”. Preguntem-nos si en n’adonem ben bé de tot el que això significa!
