Tolstoi mai no farà teologia: els conceptes de la Redempció, del Verb encarnat, de la gràcia, de la Resurrecció de Jesús…etc. no el preocuparan gens. No li interessarà ni la divinitat de Crist ni altres qüestions. Només mira envers Jesús, que és amor. Tolstoi estima l’home reflectit en Crist; i estima el Crist -gran mestre, per a ell- reflectit en l’home. Només la caritat, la donació als altres fins als límits més intensius, com voldrà mostrar amb fets, és valuosa. En ell imperarà el sentiment, el cor, l’estimació, el perdó…
El mateix Soloviev considerà Tolstoi com una mena d’heterodox de “bona voluntat” que influí en el pensament d’una part de la Rússia cristiana. I el titllarà de cristià un xic arbitrari i una mica maniqueu, en el conegut llibre “Els tres diàlegs i el relat de l’Anticrist”. Alguns l’intentaren aprofitar -segons i com els convingués per algunes raons més aviat polítiques-, com foren per exemple, socialistes i anarquistes.
Abans de morir Tolstoi s’expressava així en “L’evangeli abreujat. Cap. XI.”: “Us doldreu per la meva mort, però em mataran perquè afirmo la veritat. La meva mort és necessària per tal d’afirmar la veritat. La meva mort, per la qual jo mai no renunciaria a la veritat, us enfortirà i entendreu aleshores què és la mentida i què és la veritat i també què és el que realment brolla de la comprensió de la mentida i de la veritat”. La seva visió cristiana es traslluí no només en el seu capteniment de missioner solidari amb els pobres, sinó també en l’abandonament de la família per poder ser un “home millor”.
Un conegut relat, molt autobiogràfic, -ja que Tolstoi sojornà un temps en el monestir de Optina per buscar respòs i pau-, l’escriptor descriu la vida d’un monjo católico-grec que havia ingressat en l’esmentat monestir rus. En el relat narra que aquest monjo fou atacat per una malaltia greu desconeguda, terrible i espantosa. Quedà quasi paralític, tombat al seu llit en la seva cel·la. Havien d’ajudar-lo en tot, fer-li tots els serveis i treballs. Mentrestant, ell patia grans dolors, però els oferia en forma d’oració, emportat per l’amor que tenia a Déu i al proïsme. No assitia, com es lògic, a l’Ofici Diví ni als altres deures quotidians.
Era, doncs, un “home inútil”…i uns monjos -germans seus- deien que havia d’anar-se’n del monestir. Que aquella casa no era una llar per a malalts inútils. Uns altres, en canvi, amb més caritat, opinaven que era un monjo malalt i que era un sant. Tots, al final, el veieren tan tranquil, tan pacient i tan alegre que, de fet, els estava donant un gran exemple de vida santa. Així es guanyà l’afecte de tots els religiosos i la seva fama arribà a tot arreu de la gran Rússia. Llavors començaren a arribar pelegrins de molts llocs per veure’l, per demanar-li consells, per enfortir-se en l’ànim, per imitar-lo en els moments difícils. I escriu Tolstoi: “Si estàs malalt, aparta de la teva ment el pensament de que ets un inútil. Ajudar els altres es pot fer des d’un llit de malalt., perquè també tu ets Crist clavat a la Creu. Tu fas com ell, sofreixes, estimes i redimeixes el món. La teva missió és altíssima, és una tasca redemptora. I aquesta és la teva vocació intransferible”.
Com morí el nostre admirat escriptor? Vell i entregat als altres; acomplerta la seva missió lluny de la família, que ja no volia veure, en una estació de tren, a Astopovo; envellit i malalt greu. Portava, doncs així, a terme la seva concepció específica del vertader cristià, lliurat als pobres, als indigents; oblidat del seu alt rang de comte, d’aristòcrata, sense envanir-se de la seva obra literària.
Admirat per altres escriptors del seu temps, com Turguenev -qui plorà desconsoladament el seu traspàs, a pesar d’haver-se barallat amb ell- Gorki, etc…D’això fa cent anys, però la seva obra literària l’ha dut a la “immortalitat”.
