Una altra maneta, i això comença a no ser la notícia, que ja són 5 en el que va de temporada. La notícia és que encara no hem fet sostre, que no parem de millorar, que “s’han esgotat els qualificatius” ja sona a tòpic a força de dir-ho des de la temporada passada i aviat hauran de dir que ni els substantius donen… i que tots els tòpics (la tracta i el mocador, el pitet, el partit que fa afició…) ja van callant admirats d’un futbol que evoluciona i que es perfecciona, que meravella en els detalls i que espaordeix de com de total, de rodó, de complert pot arribar a mostrar-se.
I no serà pel rival aquest cop, que ahir teníem un rival amb cara i ulls: una Real Sociedad que es replega bé sense pilota, però que avança ordenada i ràpida quan la té, que administra amb força els seus actius i reforça amb intel·ligència el seu passiu, i que a més en el súmmum de l’esportivitat no ha tirat del recurs bàsic del joc ras i patada al ventre que la impotència sol despertar en els mediocres… segurament la més noble de les maneres de no demostrar-se’n és aquesta. I a més han tingut el detall de fer sortir el Tamudo per a que la grada s’hi esplaiés a plaer… cortesia donostiarra a la que haurem de correspondre d’alguna manera.
Els gols: 5. I cadascun diferent: el de Villa, de 9 quan el 9 juga de 9, viu i llegint molt ràpid una jugada de Messi i Pedro fent d’Alves; una estona d’atacs-i-gol amb demostració de rondos coronats pel segon Iniesta – Pedro creuant-la sobre el pal curt; el tercer a la represa, sense que el contrari ni la olorés, mostrant que el ritme de la segona part havia de ser més al trot que al galop, però igualment letal; el quart ben diferent i molt marca de la casa, aquella de Messi seguint la paral·lela de l’àrea petita i fent-se’ls de 2 en 2, control orientat i barraca, i el cinquè, a empentes i rodolons, coses del Bojan.
5 gols, perfecte; però la golejada no és la causa de la meravella, sinó l’efecte, no ens confonguem: que només els rondos ja valien l’abonament de tota la temporada.
I els que marxaven abans d’hora, burrets meus, mirin que els ho tenim dit, no se n’han perdut un, no, se n’han perdut dos. I tu eres al camp, avi, aquell partit de la maneta al Sanse? Si, maco, però els dos darrers gols estava camí del punyetero autocar de la penya, que l’avi era un burret que li agradava seure endavant que si no es mareja, el tros de soca, i me’ls vaig perdre. Doncs vagi fent, home, vagi: que no veu que els seus nets sentiran vergonya aliena? Que no ha sentit parlar de les biodramines, talòs? Que no li han dit que quan s’acaba un partit així sona un himne, el seu i el meu, tros de quòniam, pixarreixes?. Es comença així i s’acaba votant per aquesta colla que tot just començar ja ens embruten la samarreta per un 7% del pressupost. Si em deixeu, un dia d’aquests m’hi esplaio. Avui no, que estem contents, i Déu nos en guard d’un ja està fet.
Joan Capdevila i Esteve
