No apte per a cardíacs, fora d’anar preparats amb tota quanta nitroglicerina, el patir del partit d’ahir. Anàvem al que anàvem, a patir, i a fe de Déu que al cap d’haver de remuntar dos cops el resultat, ahir ens en varem fer un tip, perquè com en una metàfora perfecta, aparegueren i s’esvaniren, es congriaren i es conjuraren tots els nostres fantasmes: allò de que et surti l’impossible (aquest gol de Messi: la meravella de passi d’Iniesta, aquesta volea just per a sobrevolar el porter i l’autoremat quasi instantani, letal!) però l’erris en allò que hauria d’anar rodat (un autogol a un corner, en plena Champions!), allò de ser esclaus de l’estètica, allò tan genèticament blaugrana de menystenir burletament la del Carrasco ni res que se li assembli i, contradictòriament arribar a entonar oles quan el rondo és només per a escurçar temps afegit… tot allò!
Tot allò, si. I amb tot allò una fidelitat. Que de vegades pot ser que no doni premi, o que el premi que doni no sigui tangible, cert. Però quan l’atzar i la necessitat es congrien i fan justícia, hi ha premi. I ahir n’hi va haver, perquè, màgies de gols màgics a banda, o si voleu a més i per sobre d’aquestes màgies, ahir hi va haver la justícia de que guanyés qui més fidel va ser a sí mateix, al seu genoma, a allò per a què va ser creat i a allò que ha de transmetre.
En partits com aquests surts carregat de cames. No és dolor. És una mena de fatiga, de carregament, que fa que et sembli que les dues parts, amb els seus minuts afegits, les hagis jugat tu. Quina ximpleria, em direu, però és així: surts content, eufòric i amb la veu tocada per l’emoció i l’alegria de la celebració, però hi ha un punt d’esgotament físic, sobretot a les cames… perquè en el fons, si, el partit també l’has jugat tu. Veieu com si, que ser del Barça és el millor que hi ha?
Joan Capdevila i Esteve
