La litúrgia d’avui ens invita a abandonar els esquemes habituals del nostre pensament per intentar acostar-nos als pensaments de Déu que sobrepassen els nostres infinitament. ¿Quantes vegades, al veure que el mal campa impunement pel nostre món, ens hem preguntat: on està la justícia de Déu? ¿Quantes vegades davant les dificultats, malalties i desgràcies ens hem preguntat: per què?
Ens trobem davant el terrible i impressionant misteri del mal en el món: ¿Per què Déu, que tot és bondat, permet que s’introdueixi en el món la mala llavor, és a dir, el mal? Si la Bíblia, a propòsit de la creació, ens diu que Déu veié que tot era bo, referint-se a la creació en general, i que estava molt bé, al parlar de l’home en particular, ¿per què aquest mal apareix ja des del principi de la vida de l’home i el veiem assetjant els homes i dones de tots els temps? ¿Com lliga això amb l’existència d’un Déu Pare, d’un Déu que vol que tots els homes se salvin i arribin a la glòria eterna?
En la paràbola del jull i del blat, Jesús aborda la coexistència del bé i del mal en aquest món. Nosaltres tenim tendència a classificar les persones en dos grups: d’una banda els bons els honrats, els innocents, els que dediquen les seves energies a ajudar els demés, a curar els seus mals, a fer que progressi el benestar, a tenir cura dels malalts i ancians. I d’altra, els dolents i els culpables, aquells que no tenen cap escrúpol en produir mort i en aprofitar-se dels demés en benefici propi. I, d’una forma més o menys inconscient, nosaltres ens situem sempre en el primer grup: entre els bons.
Hem de reconèixer, també, que tenim una doble mesura a l’hora de jutjar: som molt intolerants amb els defectes dels altres i summament comprensius amb els nostres. Aquesta actitud no és honesta. Hem de tenir en compte que el mal i el bé no existeixen en estat pur. Com el blat i el jull de la paràbola, sovint estan barrejats i confosos en un mateix camp. I, moltes vegades, sota l’aparença d’allò que considerem un mal, pot haver-hi una autèntica força de bé. I a l’inrevés.
Nosaltres mateixos som una barreja de bé i de mal. També en el nostre cor hi ha una certa dosi d’egoisme, d’enveja, d’orgull, d’intolerància, de covardia…és a dir, de tot allò que ens inclina a actuar en contra del pla de Déu i no ens deixa actuar correctament. Per aquesta raó nosaltres no estem qualificats per a jutjar ningú. Això no vol dir pas que no hàgim de lluitar contra el mal, però ho hem de fer amb humilitat, sense creure’ns perfectes, sense jutjar el grau de bona o mala voluntat de l’altre. Això només ho pot fer Déu que és l’únic que coneix a fons el cor de les persones.
Aquesta paràbola ens convida a no precipitar-nos a jutjar ningú, ni a nosaltres mateixos. Aquesta paràbola és la desautorització més total de tota mena de fanatisme i de intolerància. No és fàcil saber com Déu s’obre camí en el cor de les persones. No ens toca a nosaltres identificar el blat i el jull i menys encara excloure ningú. Només Déu sap què hi ha darrera molts desigs profunds de pau, d’amor i de solidaritat entre els homes.
No és que a Déu no l’hi importi el mal, a Déu el mal li ha costat molt car, l’ha portat a morir en una creu. Però, com hem llegit en el llibre de la Saviesa: “Vós que disposeu de la força, sou moderat en les sentències i ens governeu amb tota consideració”. Aquesta és una actitud que contrasta amb les nostres actituds sovint intolerants i fàcils a fer judicis negatius sobre els altres. Déu actua així perquè tinguem ocasió de penedir-nos. Déu no intervé directament perquè no ens vol treure la llibertat. Déu ens dóna temps a canviar i vol que això ho fem lliurament.
Recordem com acabava el fragment del llibre de la Saviesa que hem llegit. “Obrant així, heu ensenyat al vostre poble que els justos han de ser humans amb tothom, i heu omplert d’esperança els vostres fills, en veure que doneu l’ocasió de penedir-se dels pecats”. Més val tenir paciència amb els altres i procurar que s’adonin que els estimem. Potser més endavant allò que era jull es convertirà en bon blat. Confiem en la bondat del Senyor, tinguem esperança. Però, tal com dèiem la setmana passada, en el ben entès que l’esperança cristiana no és passivitat a l’expectativa del que pugui venir, l’esperança cristiana és espera activa, és lluita amb el convenciment que no lluitem sols, Crist està al nostre costat, però hem de lluitar contra el Mal tal i com Ell ho feia, que és fent el Bé. Mai, en cap circumstància fent més mal.
