Si avui en dia, en la nostra societat, formulem la mateixa pregunta que Jesús va fer als seus deixebles també tindríem respostes molt variades. La majoria, per no dir totes, serien positives encara que no totalment encertades. Jesús atrau pel seu missatge, per la seva bondat i, en general, podem dir que Jesús és un personatge admirat. Això passa, és clar, si se’l coneix mínimament, perquè en un món secularitzat com el nostre, hi ha persones que ni tan sols n’han sentit a parlar.
I aquest és un fet que es dóna en la nostra mateixa societat, una societat que, si més no, en teoria, és el producte d’una cultura cristiana. Ja sabem que la sola cultura cristiana no fa cristians, però l’absència d’aquesta cultura condueix a la ignorància de temes que han estat el fonament d’aquesta societat.
La resposta que va rebre Jesús no li digué res de nou, prou que ho sabia què deia la gent. A ell li interessava saber què en pensaven els seus deixebles, per això els hi pregunta: “I vosaltres qui dieu que sóc”. Simó, pren la paraula i contesta en nom de tots: “Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”, la resposta va ser encertada encara que, en aquell moment, com podrem comprovar a l’evangeli de diumenge vinent, la idea que Pere tenia del Messies no era pas la correcta. Però Jesús li contesta amb una benaurança: “Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs: això ….t’ho ha revelat el meu Pare del cel”. Reconèixer Crist, com a Fill de Déu, és doncs, fruit de la revelació del Pare acollida amb esperit de fe.
Si, sota la inspiració de l’Esperit Sant, aquesta escena i aquestes paraules han estat recollides per l’evangelista, no és només per satisfer la nostra curiositat sobre un fet històric, sinó perquè l’Esperit vol que tots els seguidors de Crist ens sentim interpel·lats per la pregunta que va fer Jesús. Per això és bo que nosaltres ens preguntem, en ple s. XXI, ¿qui diem que és Jesús? ¿Com ens relacionem amb Ell? ¿Forma part, Jesús, realment, de la nostra identitat? ¿Quina és la nostra convicció profunda: la que determina la nostra manera de viure?
Cap dels que ens anomenem cristians podem deixar de respondre. Potser de paraula no tenim cap inconvenient en afirmar que Jesús és el Fill de Déu però, la nostra vida, ¿s’ajusta a aquest convenciment? No és només de paraula que ho hem de manifestar, ho hem de manifestar amb obres. O, ¿és que, potser, Jesús és per a mi un personatge admirable que va viure fa dos mil anys i res més? Aquesta és, precisament, la diferència entre creure en un Jesús que és viu, o en un Jesús mort i inoperant.
Ser cristià vol dir tenir consciència de que, des del baptisme, portem dins l’Esperit de Jesús ressuscitat. L’elogi de Jesús a Pere no ve motivat solament perquè la resposta de Pere hagi estat encertada, sinó perquè Pere ha estat capaç d’escoltar la inspiració de Déu. Sense aquesta llum que ve de dalt, difícilment arribarem a un coneixement profund de Jesús, i sense aquest coneixement la nostra fe no tindrà consistència.
Després de l’afirmació de Simó, Jesús li canvia el nom pel de Pere, i li diu que sobre ell “edificarà la seva Església i que les portes del reialme de la mort no hi podran resistir”. Pere era un home de bona voluntat, però va fallar moltes vegades, i és que ser deixeble de Jesús no és cosa que s’aprengui en un dia, és un procés que dura tota la vida. L’Església no està formada per un conjunt d’homes i dones perfectes, aquesta mena d’homes i dones no existeix. L’església està constituïda per homes i dones pecadors, que han de reconèixer amb humilitat els seus defectes i que s’ han d’esforçar per mantenir-se fidels a Jesucrist.
La força a l’Església no li ve dels homes i dones que la formem, sinó de Déu. La veritable Roca, el fonament, és Jesús, no Pere. Per això en totes les èpoques i en tots els nivells sempre hi ha hagut, i n’hi continua havent, homes i dones honestos, fidels, sants de veritat. Ells són el signe de la presència de l’Esperit en l’Església. Esforcem-nos per ser com ells, és el millor testimoni que podem donar enmig d’aquest món materialista que ens envolta.
