Aquesta setmana sóc a Brussel.les, però el dilluns al vespre era a Barcelona amb Oriol Junqueras i Raül Romeva, per tal de presentar el llibre entrevista que ha publicat l’Oriol. És un llibre que us recomano, el qual inclou un pròleg meu i un pròleg del Raül. Avui us adjunto el meu pròleg, tot esperan que us agradi. En la presentació vaig parlar dels governs responsables i dels que no ho són, siguin del color que siguin, que és la distinció que més es fa servir, juntament amb la de governs probusiness i antibusiness (s’hi parla poc, de governs de dretes i esquerres). A Brussel.les hi ha pessimisme: aquesta tardor patirem noves crisis de l’euro i el BCE no podrà comprar deute públic espanyol i italià molt de temps; els alts càrrecs europeistes, com el comissari finès d’Economia Oli Rehn, es troben cada cop més aïllats en els seus propis països (Finlàndia ha demanat garanties addicionals a Grècia pels diners que rebrà). La indecisió d’Alemanya alhora de liderar els rescats i fer un primer pas en la unió fiscal de la UE genera confusió, incertesa i desconfiança, que s’encomanen als mercats financers… Per això en aquests moments de crisi profunda és bo llegir un llibre, amb contingut i personalitat, com és el que han fet a l’Oriol Junqueras.
Pròleg
Vaig conèixer l’Oriol a finals dels anys vuitanta a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Va ser a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), el sindicat universitari que llavors aplegava unitàriament tots els estudiants que avui en diríem sobiranistes. Van ser uns anys intensos de lluita política en la recuperació de l’històric sindicat que havia nascut a la segona república, en què es van assolir algunes victòries homogènies i hegemòniques a claustres i facultats. Ara, però, farà uns vint anys que es van començar a produir escissions diverses, provocades per interessos de partit que van acabar afeblint i fragmentant el sindicat sobiranista. Quines ironies de la història, que sovint es repeteix en forma de circular: vint anys després, alguns dels qui llavors escindiren aquell sindicat han estat elements actius en les escissions recents de l’independentisme polític.
De l’Oriol en destaco la intensitat i la profunditat del seu rigorós treball intel•lectual, així com també la seva honestedat personal. Això és molt més important del que sembla: com diu Jordi Llovet al seu llibre “Adéu a la Universitat”, no es pot edificar una democràcia sòlida sense una població (i sense una classe política, afegeixo jo) mínimament sobirana des d’un punt de vist intel•lectual. En saber que havia estat escollit per Esquerra com a cap de llista al Parlament Europeu vaig tenir una gran alegria, sabia que recuperaria el company, que retrobaria l’amic. A Estrasburg, per exemple, anem sovint a veure els partits del Barça, juntament amb en Raül Romeva. Tots tres sovint presentem preguntes parlamentàries conjuntament.
L’Oriol és dels millors oradors que he sentit mai: qui no l’ha vist en alguna de les centenars de xerrades que porta a les seves amples esquenes, explicant per exemple el setge de 1714? Comunica molt bé el seu relat i modula i domina com pocs les emocions dels seus arguments. Jo l’he escoltat en diferents auditoris i davant de diferents tipus de públic i l’atenció que sap generar i captar l’he vista molt poques vegades: si l’heu escoltat no podreu pas oblidar, per exemple, la càrrega dels notaris catalans a cavall en els darrers dies d’aquell setge de Barcelona; o bé no podreu oblidar alguns detalls (certament escabrosos) de la memorable victòria catalana sobre l’exèrcit castellà a la batalla de Montjuic el 26 de gener de 1641, perseguint els castellans en retirada pel riu Llobregat fins a Martorell. Una batalla, per cert, que els espanyols recorden més que no pas nosaltres: Franco va esperar precisament també a un altre 26 de gener, en aquest cas de 1939, per a entrar i ocupar la ciutat de Barcelona en la seva “croada”.
L’Oriol (i tampoc en Raül) no és una persona sectària i això no passa prou, en opinió meva, a l’actual esquerra catalana. L’Oriol (i també en Raül) té un sentit de país i de les coses que de vegades el porta a qüestionar la disciplina de partit i a no seguir sempre els seus dictats: algunes vegades el país ha de passar per davant del partit i l’opinió personal ha de passar per davant de la seva doctrina. Catalunya necessita una esquerra catalana no dogmàtica ni sectària, capaç de revisar els seus dogmes, tot adaptant-se a un món i a uns temps de canvi intensos, i de reconèixer que l’altre pot tenir raó o bé fins i tot fer-ho millor.
És per aquestes i moltes altres coses que a les eleccions europees de 2009 a Catalunya l’Oriol va aconseguir, amb una participació del 37,5% del cens, gairebé tants vots com Joan Puigcercós a les catalanes de 2010, quan va votar un 60% del cens: 180.210 vots enfront de 218.046, només 40.000 sufragis menys tot i votar quasi 1,5 milions més de catalans. “Gràcies a l’Oriol hem salvat un matx ball”, em va reconèixer el propi Puigcercós el 8 de juny de 2009, el dia després de les eleccions europees, en un dinar al Fòrum Barcelona on hi parlava aquell dia el triomfant president del Barça, Joan Laporta. “És veritat, però només heu ajornat el pagament d’una factura molt elevada que pagareu pel segon tripartit”, li vaig respondre.
L’Oriol polític en el futur hauria de deixar pas també a l’Oriol historiador i escriptor: “Un llibre és per sempre”, em va dir l’Eliseu Climent. L’únic retret que faig a l’Oriol és que escriu massa poc per tot el que sap i aprèn. I que de la seva intensa vida, primer acadèmica i ara política, n’hauria de quedar més rastre i testimoni per escrit per a les generacions futures. Escriure costa molt i és una de les feines més dures que hi ha, si més no per a mi. Però com dic sovint a l’Oriol una nació és també, a més d’una suma de fidelitats i d’una comunitat d’interessos, una cadena de generacions. Per això cal pensar també en el llegat escrit que deixem tots els qui volem que Catalunya continuï. Oriol, celebro aquest llibre i et desitjo molts anys de bona feina i de millor sort.
