L’individualisme dominant ha fet pensar en el benestar particular, en allò que jo pago, però no tant en allò que els altres paguen per a que jo pugui fer determinades activitats. Cal tornar al sentit de comunitat, de país i de nació. Avui el benestar no vindrà de l’estat que no té diners per a grans inversions. El benestar caldrà generar-lo des de la pròpia societat, en una formulació actualitzada del principi de subsidiarietat. Serà el pas de l’Estat del benestar a la societat del benestar. Per això ara és el temps dels emprenedors, d’aquells que tenen idees per a construir empreses, serveis o per a desenvolupar accions per als altres. Emprenedors responsables del seu rol al si de la societat, que sàpiguen guanyar diners però també reinvertir-los en benefici de la societat. És clar que per a que això sigui possible s’ha de foragitar la voracitat fiscal, i que l’estat desenvolupi politiques d’ajuda a l’empresa petita i mitjana. Si enlloc d’aquesta mirada, l’estat desconfia sistemàticament dels emprenedors perquè poden ser presumptes evasors fiscals o delinqüents en potència no farem res més que dificultar encara més la recuperació econòmica. Hi ha d’haver un control eficient de les obligacions fiscals i alhora s’han de donar les ajudes necessàries per a tirar endavant iniciatives empresarials. En el cas de l’estat espanyol, la taxa d’atur del 20% de la població activa posa de manifest la urgència de mesures de foment de l’emprenedoria i que es puguin crear llocs de treball.
Com a complement de la mesura anterior em sembla urgent aportar a la societat d’avui una redimensió de l’estat, especialment sensible en el cas espanyol, amb duplicitats i ineficiències inadmissibles. L’estat espanyol no es vol racionalitzar un cop s’han transferit les competències autonòmiques en molts àmbits, i segueixen obertes dependències inútils. D’altra banda, la crítica centralista a l’estat autonòmic pot ser certa, en el sentit que és molt car. Ara bé, el que no es diu és que la Constitució no imposa les Comunitats Autònomes, i que les que hi ha no totes responen a la mateixa realitat. Per dir-ho ras i curt, segurament sobren Comunitats Autònomes, però no sobrarà mai el reconeixement del fet nacional de Catalunya! Per la senzilla raó que la seva existència és anterior a la Constitució. I els ofecs econòmics que pateix no son de cap manera de rebut per raons de justícia, si comparem el tracte que reben els ciutadans espanyols d’altres parts d’Espanya. Avui viure a Catalunya és una gran dificultat, més que en d’altres indrets.
Considero molt important el civisme, és a dir, un ordre de valors que s’ha d’imposar quan no és assumit lliurement pels ciutadans, i que ha de respondre als valors socials dominants. Avui el civisme s’ha de propugnar des d’ordenances municipals, però caldria una llei (del Parlament de Catalunya, a casa nostra) que establis els criteris mínims comuns que tots els ciutadans han de respectar en la seva vida pública o social. Cap sector minoritari pot imposar les condicions de la convivència social. El civisme és producte de l’establiment d’un ordre públic, d’un bé comú, que cal defensar amb intransigència. Les societats democràtiques avançades tenen superats determinats prejudicis – com no apel·lar a l’’autoritat legítimament constituïda, al dret o a la seguretat pública- que fan inoperant la necessària generació de consensos bàsics per a la vida col·lectiva.
Ens cal construir un país amb persones responsables, educades, cíviques, respectuoses de les formes legals, dels processos democràtics, eficients en llurs conductes socials, emprenedors, i per damunt de tot “virtuosos”. I la virtut que trobo més important avui és la de l’esperança. Especialment penso en les generacions joves. Ningú pot impedir o dificultar el dret a l’esperança de la joventut. En aquesta aposta em trobareu sempre disposat a donar un cop de mà.
