Francament, l’atzagaiada del senyor Peces-Barba no m’ha indignat. Més aviat m’ha agradat, perquè ha fet caure del ruc alguns catalans babaus que encara no s’havien adonat de la concepció que la majoria dels espanyols tenen de Catalunya, encara que no ho acostumin dir-ho tan desvergonyidament com ho ha fet aquell senyor. Que després hagi afegit que era una broma, només significa que s’ha adonat que hi ha coses que es poden pensar, o potser dir a algú en confiança, però no s’han de proclamar públicament.
Ha deixat clar que per a ells Catalunya, com Portugal, com Cuba o el Sàhara, és una colònia. Els saharians eren espanyols, formaven una província i tenien els seus procuradors que acudien a les Corts amb túnica i turbant, però quan va esclatar la guerra un ministre, no recordo quin, va justificar l’abandó d’aquelles terres dient que tots els fosfats que en treien no pagaven un sol dia de guerra. El dia que Catalunya (o Euskadi), en lloc de ser una font copiosa d’ingressos, representés per a Espanya una despesa, ho deixarien córrer. Ara Peces-Barba ha arribat a la conclusió que abraonar-se sobre Portugal i deixar estar Catalunya hauria estat, econòmicament parlant, una millor inversió.
Tot el que ens diuen i repeteixen sobre les raons històriques i geogràfiques que fonamenten la unitat de Catalunya amb Espanya, es poden dir amb molta més raó de Portugal. Al capdavall, Portugal es troba totalment enclavat en la península ibèrica, mentre que Catalunya és una nació a cavall dels Pirineus. Durant la guerra civil, els falangistes, que somiaven truites amb un imperi (por el Imperio hacia Dios), van publicar un mapa que incorporava Portugal, però el govern el va fer retirar immediatament, perquè Portugal estava ajudant de moltes maneres els rebels i no convenia irritar-los. Peces-Barba els hauria dit que era una broma i que no tenien sentit de l’humor.
El P. Pacià Garriga (un monjo de Montserrat ja mort, filòleg notable i pensador profund, encara que escrivia molt poc), ja fa anys que ho va formular amb una frase genial: “Portugal i Catalunya es poden dir l’una a l’altra: El que tu ets, ho podia haver estat jo; el que sóc jo, ho podies haver estat tu”. Tot va dependre, com molt bé diu Peces-Barba, de la prioritat que Espanya decidís.
