He trobat l’avi Miquel commogut. Tenia la necessitat d’explicar-me el que li havia succeït feia pocs dies. Ens hem assegut en un banc de la plaça i l’he escoltat. Com sempre havia aparcat el cotxe davant la porta que feia una arc de pedra. La masia era igual però alguna cosa li deia que no era la mateixa que visitava assíduament.
Amb la feixuga clau obrí la porta i va pujar al primer pis. Cadires escampades pel menjador, la gran taula amb restes de menjar, la cuina amb paelles, olles i plats bruts i el dormitori amb el llit sense fer. Allí hi havia entrat algú que s’havia apropiat del que no era seu i va sentir una estranya por, una tristesa que li accelerava el cor. De sobte entre la quietud sentí el soroll d’un cotxe que s’estacionava prop del seu. Va mirar per l’ample balcó i va veure que en sortien dos homes, dues dones i una criatura. Amb les cames sorprenent lleugeres va baixar l’escala per rebre als estranys visitants. Per la parla va entendre que eren romanesos i procurant entendre’ls va preguntar que feien a casa seva.
L’home més corpulent va dir-li a el Miquel que ell ja tenia una llar i ells no, i que per tant des de llavors aquella casa seria la seva. El Miquel volia veure l’estat en que es trobava la casa però aquells homes li impedien amenaçant-lo amb el puny.
El Miquel va sortir amb un estat d’ànim lamentable. Aquell casa feia més de dos segles que era de la seva família. Allà hi visqueren sempre fins que els pares van establir un negoci a la ciutat perquè els fills podessin anar a la universitat, però aquella masia sempre havia tingut vida. Era la casa pairal i a l’estiu s’hi reunien els germans, els nets, nebots i cosins i els caps de setmana hi buscaven una tranquil·litat que a la ciutat no trobaven. I ara uns estrangers se’n havien apropiat.
El Miquel era el jubilat que cuidava de l’horta, collia tomàquets, mongetes i patates i tenia un home amb un tractor que sembrava, recollia el blat madur amb màquines apropiades i es cuidava de portar-lo al sindicat del poble per vendre’l. El jubilat tenia la necessitat imperiosa de veure l’horta. Les cames li tremolaven. Havien xafat l’hort per collir les quatres verdures que hi quedaven i el Miquel va asseure’s en una pedra mentre les llàgrimes li rodolaven galta avall.
Sabia que tot allò que era seu no li podien prendre. Tenia les escriptures que acreditaven la seva propietat però li havien pres la dignitat, l’havien tractat com si fos ell el que s’apropiava del que no era seu i l’havien fet fora de la seva pròpia casa com si fos un lladre.
Els seus fills segur que ho arreglarien però li quedaria per sempre el regust d`un malson i a la nit somiaria amb gent estranya que es passejaven com amos en aquella casa estimada on hi havien mort els avis, els pares, els oncles; i aquells retrats dels seus avantpassats, penjats a les parets, serien destruïts o cremats en la gran llar de foc.
El Miquel va tornar al cotxe i va marxar. Va mirar la casa amb nostàlgia. No hi tornaria més mentre els estranys visitants no marxessin. Podia passar un mes, mig any però sabia que li donarien la raó i un dia tornaria a ser casa seva. Però el cop era fort i es sentia dèbil i cansat. Plorava en silenci perquè es trobava humiliat, vençut i no havia tingut prou forces per defensar el que era seu.
He procurat calmar a l’avi Miquel però l’han ferit greument i després de tants anys, aquests successos pesen més que l’edat.
