Hem d’entendre, com explicava fa una setmana, alguns altres possibles punts de vista que configuren la pau: concretament els del perdó i la clemència. També aquests, quan es viuen, formen part d’un ordre social més just ja que la concòrdia, la tranquil·litat i la pau…són uns béns que no hem d’oblidar i deixar d’exercir, com a polítics cristians. Que per arribar a això cal tenir una caritat heroica i un clar coneixement de la dignitat de tota persona ? Per descomptat !
Un exemple el tenim en Joan Pau II, que va perdonar Ali Agca de manera incondicionada sense exigir-li que li demanés perdó pel seriós dany ocasionat. Per què ho va poder fer ? Perquè no va anteposar res a l’amor a Déu i al proïsme. Tampoc nosaltres a l’hora d’estimar de debò els altres no hem d’anteposar res -com poden ser l’amor a la pàtria, al poder polític i econòmic dels mercats o a l’estricta justícia a seques-….Hem de posseir una enlairada estimació per als nostres germans “enemics”, tot i que s’hagin equivocat clarament i hagin usat de la màxima violència…Tant de bo, naturalment, que tots els assassins i malfactors demanessin perdó i reparessin els danys causats. Però, des d’una visió cristiana de la vida, hem de perdonar i estimar els enemics. Només així construirem una “nova societat”; i el perdó serà una condició essencial per a una total reconciliació de cor i de ment entre tots: víctimes i botxins. Pel que es veu i es llegeix últimament, les nostres mires estan barrejades amb tristos records, odis, ressentiments, possibles revenges i inoblidables rancúnies. Quan és tan necessària la purificació reparadora !
Dostoievski que portava sovint a les seves novel·les el tema de la mort violenta del innocents, la venjança i la clemència, li fa dir a Ivan Karamazov en una conversa amb el seu germà Aliosha: “Els turcs torturen els nens amb sàdica satisfacció; els arranquen del si matern i els llencen al aire per rebre’ls amb les puntes de dels seves baionetes; tot això a la vista de les mares, la presència de les quals es considera com el principal atractiu de l’espectacle”…“Ara t’explicaré una escena que m’ha impressionat molt. Imagina’t la situació: una criatura de pit als braços de la seva mare, que tremola; al seu voltant, uns turcs que hi acaben d’arribar. Els turcs s’inventen un joc divertit: acaronen el nen, riuen per fer-lo riure, i se’n surten: el nen riu també. En aquest precís moment, un dels turcs l’apunta amb la pistola, a quatre polzades de la seva cara. El menut riu alegrement, allarga les seves manetes per agafar el revòlver i, de cop i volta, el turc que semblava jugar prem el gallet apuntant-lo a la cara i li esberla el caparró…És una cosa feta amb art, oi ?”.
Continuarà…
