«[Amb la lectura dels clàssics,] cap segle no ens és vedat, a tots som admesos, i si la nostra grandesa d’esperit ens fa complaure a sortir de les estretors de la feblesa humana, tenim molt de temps en què esplaiar-nos. Podem raonar amb Sòcrates, dubtar juntament amb Carnèades, fruir del repòs amb Epicur, vèncer la naturalesa amb els estoics, superar-la amb els cínics. Ja que la natura ens permet caminar en companyia de tots els segles, ¿per què no lliurar-nos, des d’aquest breu i caduc trànsit del temps, a aquelles coses que són immenses, inabastables i pròpies dels millors esperits? Aquests que van sempre atrafegats a retre compliments, que es neguitegen i neguitegen els altres, quan hauran recorregut cada dia tots els llindars sense passar de llarg de cap porta oberta, ¿quantes persones hauran pogut veure realment en una ciutat tan populosa i agitada per cobejances? […]
»Podem dir obertament que els que es dediquen a veritables ocupacions són aquells que malden cada dia per esdevenir ben familiars amb Zenó i Pitàgores, amb Demòcrit i els altres mestres de les arts nobles, amb Aristòtil i Teofrast. […] L’accés a ells és obert als mortals de nit i de dia.
»Ningú d’aquests no et forçarà a morir, tots te n’ensenyaran; ningú d’ells no et farà perdre els teus anys, sinó que t’hi afegirà els seus; ningú d’ells no et farà pagar car els seu respecte. Aconseguràs d’ells tot el que voldràs […]. Tindràs amb qui deliberar de les coses més petites o de les més grans, amb qui podràs consultar cada dia sobre la teva vida, de qui podràs escoltar la veritat sense injúria i la lloança sense adulació […]. Aquests ingenis t’obriran el camí de l’eternitat i t’aixecaran a un lloc del qual ningú podrà fer-te caure. Aquesta és la manera d’eixamplar la nostra vida mortal; més encara, de trasmudar-la en immortalitat.»
Qui és l’autor d’aquest apassionat elogi dels clàssics? Doncs precisament Luci Anneu Sèneca, considerat alhora un dels pensadors clàssics més imponents.
I per què atansar-se als clàssics avui?, ¿té sentit fer-ho en els temps que corren?, ¿per què paga la pena passejar-se per aquest atri tan concorregut? Doncs perquè crec que representen l’esforç per moldejar els mots amb què emparaulem el món: són una mena d’escultors als quals el temps els ha ensenyat a polir bé les paraules. Perquè no em parlen només d’un temps, ni el que diuen està encotillat per les circumstàncies en què van ser escrits, sinó perquè els clàssics mostren un paisatge. Perquè crec que són uns cartògrafs que t’ofereixen un mapa per orientar-te en les incerteses dels terrenys —a voltes inexplorats, a voltes invisibles de tantes vegades que hi hem passat. Perquè posen fites al camp. Perquè exigeixen una lectura lenta, que demana ser assaborida. Perquè fan que m’ocupi de mi, i perquè mentre els llegeixo em llegeixo. Perquè entre les línies em pregunten si sóc la millor versió de mi mateix. Perquè em desperten desitjos nous i em matisen desitjos coneguts. Perquè han passat el filtre del temps, que és una mena de bibliotecari sorneguer. Perquè acaben sent una inesgotable àgora de xerraires generosos i seductors. Perquè són un recer de les ventades, precisament perquè et mostren que sense vent el vaixell va a la deriva.
M’atanso als clàssics avui perquè no voldria passar per aquí sense adonar-me de què va tot plegat.
