El proppassat 25 de juliol, diada de Sant Jaume i data assenyalada al calendari festiu de Mataró, va fer vint anys de l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona. Pels homes i dones de la meva generació, els nens dels noranta, el magne esdeveniment barceloní és un record infantil. Un dels primers esdeveniments que vam viure en directe, ressonàncies de grans esportistes, una ciutat que es desvetllava al món… Per mi, té un record íntim i especial, que associa, per sempre, Barcelona amb la meva àvia Quimeta.
L’estiu de 1929, la meva àvia arriba amb tren a Barcelona. Té nou anys acabats de fer i és una de les seves primeres visites a la ciutat, viatjant en el ferrocarril –en el que poden viatjar de franc, per ser filla de ferroviari. La ciutat els rep amb l’entusiasme un pèl frívol, un pèl ingenu del gran esdeveniment que celebra, per la confluència d’interessos del milionari magnat de l’electricitat i polític analfabet Joan Pich i Pon i dels catalanistes Josep Puig i Cadafalch i Francesc Cambó: L’Exposició Internacional de Barcelona, inaugurada pel rei Alfons XIII i el dictador Primo de Rivera. Montjuïc és una festa: a la falda de la muntanya, al costat del Paral·lel, s’han alçat tot d’edificis que han d’acollir la gran fira de mostres, s’ha fet arribar el tramvia, tothom va amunt i avall, es veuen cares estrangeres, desembarquen visitants d’arreu, se senten nous parlars, noves modes i nous cants. Ja cap al vespre, la nena torna amb totes les imatges desades a la memòria.
Seixanta tres anys després, va ser ella la que em va portar a descobrir Barcelona. Una Barcelona que tornava a rentar-se la cara per presentar-se bonica al món, amb un nou borrissol d’il·lusió i somnis i amb la determinació de no quedar ensopida ni amagada mai més. Recordo anar, també, en tren fins a Barcelona i les banderes que penjaven als balcons de les diferents poblacions del litoral maresmenc per on passaven. No estic segur, però, si el tren ja havia canviat de colors o encara era d’aquell blau i groc rònec, que crec retenir en la meva prehistòria, però si que estic segur que quan baixàrem a Plaça Catalunya i trepitjava les Rambles, per primera vegada sentia una mena de sensació d’amor per una ciutat que al final m’ha acabat acollint. Com al 1929, gent de tota mena, arribats de tots els continents t’apareixien en girar qualsevol cantonada, tots vivíem en un ambient especial, en que ja no t’estranyava gens descobrir rostres i colors. Jo la seguia a ella, que em feia de iaia i de guia, de cap d’expedició i de cicerone. Recordo la màgia de pujar amb el funicular fins a la muntanya de l’Exposició, ara convertida en anella olímpica. Recordo perfectament la fal·lera del pins, que compràvem i canviàvem a peu de l’Estadi i d’acabar aquella jornada o una altra de similar, a prenen les Golondrines que feien viatge fins al “rompe-olas”. I com a record d’aquella jornada – que poden ser una de sola o se’m confonen i foren dues– un Cobi vestit amb l’uniforme blau olímpic, que encara conservo amb tendresa.
Si en algun moment es va iniciar la meva relació d’amor amb Barcelona, construïda sobre aquests primers viatge epifànic, de les visites d’exposicions, fires i restaurants amb els pares, d’excursions de classe, d’anades i tornades diàries a la Universitat o a treballar, i de la instal·lació definitiva d’una llar, fou en aquell estiu del 1992, de la mà de la meva àvia, que –infortunis de la vida– ja no tornaria a veure l’estiu de l’any següent.
