Un estat requereix l’existència d’un territori, una poblacio, una organització i ser reconegut com a tal per la comunitat internacional. Aquest últim element és sempre l’últim en arribar i dificilment hi ha pronunciaments favorables, amb algunes excepcions, fins que la nació que aspira a la independència assoleix un grau d’autoorganització, suport democràtic i capacitat de decisió que es percebut com a irreversible. L’estat espanyol combinarà l’estratègia de la por i l’apelació a les normes internes amb la pressió a la comunitat internacional per tal que no interfereixin en una qüestió interna del seu estat. I efectivament no hi haurà interferència ni suport internacional a la causa catalana fins que aquesta sigui un fet consumat.
Per combatre l’estratègia espanyola cal tenir present tant la naturalesa de la nostra reivindicació com l’acceptació internacional en base fonamenalment a criteris d’interès econòmic. Pels catalans l’aspiració a l’estat propi no és una qüestió jurídica sinó de naturalesa política. Per això front a l’apelació d’una Constitució i tribunals que no han estat capaços de donar resposta als anhels de Catalunya, preval la voluntat lliure i democràticament expressada per un poble que avança pacífic, amb fe en si mateix, segur de la noblesa i drets naturals que l’amparen, amb ferma esperança de que es capaç de construir un futur millor i més prosper pels seus ciutadans. Per això, després de l’experiència estatutària a Catalunya o del malaurat pla Ibarretxe al País Basc no podem cometre l’error de tornar a plantejar aquestes qüestions, des d’un pacte fiscal a la independència, passant tampoc per un hipotètic referendum, en termes jurídics. Els nostres drets són previs a qualsevol norma de l’ordenament jurídic espanyol. I els nostres vots, quan expressin la voluntat majoritària d’una nació, prevaldran i seran intocables per Espanya, i respectats per la comunitat internacional.
Europa i el món decidirà el que fa en funció dels seus interessos, fonamentalment econòmics. Si Catalunya, per la via de la declaració unilateral en el marc de les seves institucions, escollides democràticament amb aquest objectiu, es declara nou estat d’Europa, refrendat mitjançant referendum, la comunitat internacional haurà de pronunciar-se. Caldrà demanar l’ingrés a la UE, si se’l considera exclòs per la secessió. I la UE, no només per l’objectiu de construcció política europea, que no varia, sinó perquè el pes de Catalunya és prou important, intuïm que hi accedirà. Espanya només té raons, jurídiques, per oposar-s’hi abans de la secessió. Una vegada produida, hi ha moltes raons, polítiques i econòmiques, perquè la UE aculli a Catalunya com un estat més. Raons que prevaldran i s’imposaran a les raons polítiques que pugui oposar una Espanya que actua al dictat de les potències econòmiques internacionals. I és precisament la reivindicació d’una Catalunya estat, integrada a la UE la que diluiex i neutralitza les amenaces a la pèrdua de drets socials. Si aquesta es produís, seria responsabilitat de l’estat espanyol no pas de Catalunya; situació indefensable en el marc europeu actual.
Però per això és fonamental preparar el terreny i explicar, ara més que mai, directament a Bruseles, Berlin, Londres i Washington què representa Catalunya, com una de les principals regions econòmiques del Mediterrani, quin és el seu potencial de creixement sense l’ofeg i sagnia fiscal espanyola i amb la dotació d’infrastructures adequades i com tothom, excepte Espanya, hi guanya amb una Catalunya, nou estat d’Europa.
