1) Ningú hauria de cometre l’error de deixar-se seduir per missatges provinents d’Espanya que canten trobadoresques històries sobre la fi del sobiranisme. El Parlament de Catalunya mostra 74 escons sobiranistes (CIU+ERC+CUP), un 47’8% dels vots. A l’altra banda, 48 escons unionistes (PSC+PP+Ciutadans), un 35% dels vots. A les acaballes del dia després i amb els resultats una mica més digerits, una idea emergeix de forma clara: el sobiranisme és fort i té la gran oportunitat que el país demanava, això és, començar a caminar cap a l’Estat propi. En les condicions actuals el repte és titànic, requereix de gran talla i responsabilitat política i els dos líders sobiranistes que el podrien entomar s’han mostrat, fins ara, com a polítics prudents. La imatge d’un inici de camí amb CIU i ERC juntes és una imatge d’optimisme i il·lusió, esperem que capaç d’imposar-se a aquells que pretenguin dinamitar-la des del personalisme i els interessos sectaris.
2) L’alta participació ha mostrat un país més plural que mai, donant-nos una imatge més exacta de Catalunya. La fortalesa del sobiranisme és clara però hi ha encara un unionisme al qual caldrà fer front amb la paraula, els arguments i el respecte. La pobresa de la campanya i del debat polític en general a casa nostra no facilita una contraposició d’idees seriosa i facilita el dogmatisme i la demagògia, davant les quals només hi ha la possibilitat de l’agudesa intel·lectual i la persistència en el diàleg. Amb serietat, la història i el pensament polític com a aliats, la victòria és més que possible.
3) ICV és la força que es demostra més ambigua en les hores després de les eleccions. Amb una agressivitat creixent i un orgull manifest per l’obtenció de 358.857 vots (CIU i ERC en sumen 1.608.633), demanen que ningú doni suport al candidat Mas ni a CIU, indubtablement necessaris per tirar endavant l’aposta pel dret a decidir. Aquest gest és la mostra del pobre compromís dels eco-socialistes amb el dret a decidir, fent gala de l’internacionalisme socialista de sempre. Catalunya abans roja que lliure, per molt que els instruments d’Estat podrien portar-nos a un ambiciós model social de país. En aquest sentit, l’extrema esquerra d’indubtable compromís nacional són les CUP, no ICV.
El 25N ens pot deixar moltes reflexions, crítiques i auto-crítiques, però per sobre de tot ens deixa la imatge d’un país que ha dit majoritàriament sí al dret democràtic a decidir el nostre futur. Una de les opcions, encara en cap cas clara, és la d’un gran pacte nacional pel sobiranisme. A les acaballes del dia després, provablement una part important del país espera il·lusionat que el consens i el pacte per la llibertat nacional siguin una realitat. Les paraules del qui pot liderar aquest procés són més clares que mai: “res serà fàcil, però tot és possible”.
@jordifeixas
