Mai havia sentit amb tanta intensitat la ressaca d’unes eleccions. Aquesta vegada, sí. Ahir a quarts de deu, amb els resultats sota el braç, vaig anar al local, vaig deixar els papers i me’n vaig anar cap a casa. Senzillament, no estava d’ humor. A més, amb el neguit que portava a sobre, m’hauria dedicat a picotejar compulsivament i descontroladament el piscolabis que ens havien preparat. No podia desempallegar-me d’una idea malastruga. La meva impressió és que no veníem de celebrar unes eleccions a la Generalitat, sinó unes d’ estatals. Haig de confessar que tenia un malestar com si m’ acabessin d’ estafar.
La meva família m’empaitava per saber com em trobava amb els resultats que TV3 anticipava. La patacada de CiU es congriava monumental. Estàvem per sota de 50 escons. La mala llet m’arribava a la gola i no estava per brocs.
Ahir al matí em vaig despertar cansat, però amb necessitat de reflexionar. Són moltes, són totes les conteses electorals d’ençà de l’adveniment de la democràcia, i, tot amb tot, mai m’havia sentit afeixugat com en aquestes. S’imposava una reflexió alliberadora.
Més amunt us he dit que tenia la sensació de venir d’unes eleccions estatals. El col·legi on he fet d’interventor fa frontera gairebé per meitats. Durant tota la jornada estava observant com l’electorat que venia a votar era més semblant al que es mobilitza per les estatals que no pas per a unes d’autonòmiques. L’espanyolització de la campanya era un fet. Per primera vegada teníem unes eleccions autonòmiques que, entre tots, havien provocat una mobilització general.
I és per això, precisament, per aquesta mobilització general i per la forma com s’ha provocat, que les podem considerar indicatives d’allò que pot passar el dia de celebració del Referèndum. I és per això que no dubto de qualificar-les que són, han estat, i seran històriques com a premonitòries. Sempre havíem pensat i algú també ho havia dit i escrit, que les autonòmiques eren unes eleccions que no mobilitzaven tot l’electorat. Per això els nivells de participació més aviat eren migrats (59% les autonòmiques del 2010). Els dirigents del PP i Socialistes ja acceptaven, resignats, que, malgrat l’exhibició de patums centralistes, no aconseguien mobilitzar el seu electorat “natural”. Aquest cop ho han aconseguit. La nostra crida ha provocat la seva crida. La mobilització del vot perifèric, on hi començàvem a fer forat, aquesta vegada ens ha deixat. Les retallades i l’ euro per recepta ens n’han allunyat. Costarà Déu i ajuda recuperar-lo.
Aquest panorama, doncs, de crides de totes bandes, transcendència de la convocatòria, respostes irades dels adversaris, males arts, mentides i calúmnies, cops baixos, pressió ambiental, pressions a la societat civil, amenaces apocalíptiques, tot això en conjunt, dibuixa i anticipa allò que esdevindrà el dia que algú ens cridi a exercir el Dret a Decidir. En tot cas, tot això pujarà encara més, de to. Efectivament, aquest diumenge n’ ha estat un Assaig General. I per si algú encara no se n’ havia adonat de la importància plebiscitària que Madrid li donava a aquestes eleccions, que pari esment a l’esperpèntica decisió del PP d’ envair el Principat amb autocars, trens i furgonetes-taxi curulls de gent de totes les espanyes. Per vigilar, potser, que no manipuléssim els resultats? I jo em demano: és que ells estarien disposats a arribar fins aquí, si els calgués? Em temo que sí.
A algú li tocarà fer unes quantes preguntes sobre això.
Realment quan esdevingui l’oportunitat de la Consulta les coses no aniran gaire diferents de com han escaigut en aquest Assaig General. Esperem i confiem que el resultat aquell dia ens sigui encara més favorable i contundent.
