Comencem per les socràtiques.
-Alegra’t, Aristerà.
-Alegra’t, Sòcrates.
-Tinc entès que fas política.
-Sóc d’esquerres.
-I no empres mai la mà dreta?
Mutis.
-Alegra’t, Deixà.
-Alegra’t, Sòcrates.
-Tinc entès que fas política.
-Sóc de dretes.
-I no empres mai la mà esquerra?
Això de les dretes i les esquerres va començar pel que sembla que en deien Assemblea Nacional de la Revolució Francesa. A l’esquerra s’hi asseien els jacobins i a la dreta els girondins que s’hi jugaven la vida perquè ser d’aqeull coll era molt perillós per la salut. Això es va escampar per tot Europa, a Anglaterra els whigs i els tories foren la versió victoriana entre esquerres i dretes.
A la nostra República la separació entre dretes i esquerres era ben clara, els uns eren menjacapellans i els altres no, els comunistes furgaven per sota i els anarquistes ja cantaven barricades. Però de com les gastaven a Itàlia i a França més val que no en parlem, com per aquests voltants hi va haver la famosa transició. Naturalment hi hagué un govern de dretes que va bastir la Constitució amb “café para todos”, pollastre per Madrid i un rei tant sense reialme que ni pot caçar elefants. Després d’aquests de dretes tombaren a l’esquerra amb el “cante hondo” a la “bodeguiya”, cosa que em sembla ben poc esquerranosa. Van tombar altre cop a la dreta i va sortir el milhomes, amic del Reagan. Altre cop capgirell a l’esquerra amb un bon minyó que s’ho necessitava tot. Finalment ara han fet el tomball cap a la dreta amb un de la Suàvia gallega.
Mirant-s’ho bé les esquerres feien de dretes i els de dretes feien d’esquerres, sense saber ben bé què es feien. Això sí, els d’esquerres gallejaven de progressisme sense aconseguir arrencar el carro del fangar i els de dretes amagaven curosament la seva vergonya, sense gosar dir-se de dretes perquè havia esdevingut un mal nom per això de la propaganda.
Ara no m’allargo, però cal filar molt prim, tan prim que no fila per saber si la Merkel és de dretes o d’esquerres. I a veure qui és el maco que em troba la filiació del Berlusconi.
Conclusió. Europa està tan abaltida que ja no té colors polítics.
Resulta que s’està complint una llei tan vella com l’home. La llei de la carxofa, que té el seu parior a la física amb la llei de l’entropia. A veure si m’explico. Vull creure que la majoria de gent que es fica a la pòlítica ho fa vivint sense saber allò de Mounier: “Fer política és una forma de caritat cristiana”. És un impuls generós per servir la terra on has nascut i fer-la millor o almenys fer-la amb més esperances. La inefable criatura que entra a la política per aquesta banda no triga a rebre una patacada. Molts dels qui remenen en els partits s’han deixat ideals de pàtria per escarxofar-se canviant la glòria patriòtica per la realitat dels nostres cigrons de cada dia.
Quan arribem aquí ja no cal pensar-s’hi gaire, han desaparegut l’espera i l’esperança per donar pas a la política segons la llei de la carxofa.
Tocant a casa, potser hem tingut la sort de no poder-nos escarxofar perquè Madrid ens feia servir el vits i ens defensàvem com podíem. Sigui com sigui, també ens manen la mediàtica que com sempre maneguen els escarxofats. Tanmateix hem viscut en una mina fosca, però ara allà al fons i bastant lluny hi endevinem una sortida. Des de la carxofa no hi arribarem mai.
Però si no hi arribem no donem la culpa als de Madrid, serà nostra, carallots avesats a picabaralles.
