Els resultats electoral del 25-N van desbaratar els plans i bona part de l’entusiasme desfermat per la manifestació històrica de la Diada. En certa manera i fent de la necessitat virtut, va abaixar l’eufòria i l’autocomplaença, dos grans enemics de l’èxit en una empresa tan complicada com crear un estat de bell nou, revertint segles. Alguns vam apuntar des del primer moment un alt nivell de pessimisme sobre la consecució d’un acord ferm i sòlid entre les dues principals forces del país per transformar políticament els anhels de la manifestació independentista de l’11 de Setembre i que la possibilitat plausible que la consecució d’una Catalunya sobirana anés de mal borràs. Només calia rememorar la història certa de la Catalunya contemporània, de la Setmana Tràgica al pistolerisme, del 6 d’Octubre al 19 de juliol, per trobar mostres de sectarisme, manca de concòrdia i generositat i grandesa política dels nostres il·lustres avantpassats polítics.
Alhora, i pel que feia a les possibilitats concretes d’entesa entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana de Catalunya, la il·lusió desfermada –gairebé obligatòria si no es volia caure en l’altre pecat capital dels catalans, el fatalisme aparellat de rebentisme– no podia amagar seriosos dubtes. D’ençà de 1999, quan Pujol preferí el PP per governar la seva etapa crepuscular, passant per l’aposta d’ERC per un tripartit justificat en l’alternança necessària el 2003 i un altre de molt més complicada fonamentació, l’any 2006, les relacions entre els dos partits han estat marcades per la malfiança i el ressentiment. Comprensibles, d’altra banda.
Ser pessimista, doncs, era ingrat, antipàtic, però realista, vist el panorama que ens havien ofert les eleccions i venint d’on veníem. Elements com l’estúpidament enrevessada discussió sobre dates concretes, no deixaven d’engrandir aquest pessimisme. Encara que com s’assegurava l’acord era absolutament necessari, la única sortida possible, ha estat gratament sorprenent que finalment s’assolís un pacte entre les dues forces que, a banda de garantir la investidura del President Mas i assegurar l’estabilitat del govern, fixés l’acord per la celebració de la consulta d’autodeterminació pel 2014.
Tant ha sorprés l’anomenat “Pacte de la llibertat” que fins i tot als més escèptics ens ha fet contents. El meu amic Manuel Cuyàs ho deia en un twit: “Sigui com sigui, l’escepticisme no impedeix que sigui molt feliç”. En el meu cas, perquè per una vegada sembla que s’ha deixat enrere aquell vici del qual he parlat d’ençà de la nit electoral. Una mesquinesa que no ha deixat de fer acte de presència en diversos moments i en encarnacions diverses. Però no ens enganyem, de cara al 2014 res està guanyat. Tot, tot just comença ara. Caldrà molta abnegació, sacrifici, valentia, coratge, seriositat, audàcia, voluntat i, altra vegada, generositat i grandesa morals. Res està assegurat i cal eixamplar, enfortir, garantir i fer créixer la majoria per a la independència. La veritable feina comença ara, serà àrdua i gens senzilla, caldrà paciència i esperit constructiu, convèncer més que vèncer i unir més que disgregar. Qui no estigui disposat a fer-la, qui prefereixi el triomfalisme i la frivolitat que malbaraten qualsevol somni, qui vulgui dormir a la palla per després mortificar-se, que ho digui ara o s’enretiri. El país no acceptarà que s’abarateixi el somni i els pessimistes no voldrem que ningú ens doni la raó pòstumament.
Ara bé, la data del 2014 finalment acordada dóna alguns bons motius per l’esperança: Coincidirà amb el centenari de la Mancomunitat, la primera experiència institucional catalana després de la desfeta de 1714, constituïda en gran part sobre la generositat d’Enric Prat de la Riba, que com a dirigent de la Lliga Regionalista es va saber envoltar dels millors homes del moment –molts d’ells absolutament distants dels seus punts de vista socials i polítics, com Rafael Campalans, Pompeu Fabra o Antoni Rovira i Virgili– per tirar endavant un projecte de construcció nacional, cívica i cultural d’un país que portava un parell de segles políticament vençut i espiritualment somort. Un exemple de la grandesa necessària en aquests moments. Alhora, decidir sobre el nostre futur en coincidència amb el tri-centenari de la pèrdua de les nostres llibertats l’any 1714, no deixa de ser de justícia històrica. O millor encara, de justícia poètica.
