Un matí de diumenge que els pares estaven tanquil·lament asseguts a taula esmorzant, el rellotge de paret va tocar les deu i el pare se’l va mirar amb atenció.
– Escolta – va dir- aquest rellotge ja fa massa temps que està aquí penjat. És molt maco i fa caliu a l’estança, però em sembla que hauríem de canviar-lo per un de més modern. Què n’opines?
La mare se’l va mirar i va dir que li sabria greu de treure’l de la paret, que hi havia estat molt de temps i que amb ell havien tingut moments molt bons.
– Recorda, per exemple, que el raïm ens el mengem cada Cap d’Any sentint les seves campanadas. O que quan marxa la llum, és l’únic rellotge de la casa que no deixa de funcionar.
El pare se’l va mirar i va pensar que la mare tenia raó.
– No obstant, penso que aquest rellotge el tenim més per guarnir que no per donar l’hora, i això no és suficient. Un rellotge digital més modern ens podria anar millor.
El pobre rellotge va pensar que allò feia molt mala pinta. Ja es veia amagat a les golfes fins que se li acabés la pila i, després, ja ningú es recordaria d’ell.
Un vespre que plovia a bots i barrals i havia marxat la llum, com sempre que hi havia trons, la mare es va oferir a llegir un conte als nens perquè s’adormissin tranquils. El pare trigaria encara a tornar de la feina i ella ja tenia el sopar fet. Així que va encendre esplemes al menjador i es va asseure al sofà amb els tres nens al seu voltant. En mirar l’hora al rellotge de paret va veure que eren les vuit del vespre, així que va calcular que tenia uns tres quarts d’hora per estar amb els nens abans de posar-los al lllit.
– Hi havia una vegada…. – va començar la mare. Els nens la miraven embadalits i de tant en tant la interrompien amb alguna pregunta sobre el drac o la princesa del conte.
Tot i que a fora tronava, a dins de casa es respirava un ambient tan acollidor que ni la mare ni els nens volien que arribés l’hora de dormir.
