El llibre de poemes de Joan Biboles, Dins una Capsa de sabates, divendres. La lectura de contes de Pep Quintana, futur llibre encara sense títol, l’endemà dissabte. Èxit d’assistència a tots dos actes. La durada justa i adequada en tots dos casos. Una hora escassa. Eren just les 8 del vespre quan dissabte acabàrem, de manera que, com que no sabia ben bé què fer, vaig decidir anar-me’n a casa a veure el partit del Barça i amb la idea, després, de veure una pel·lícula. Vaig triar Brief Encounter (David Lean,1945), que feia tant de temps que no veia. Recordo que aquesta pel·lícula fou un dels temes del programa del primer curs de cinema a què vaig assistir ja fa molt anys al Col·legi de Llicenciats i que impartia Mercè Coll. Plaer del breu encontre i meravella de pel·lícula quan arribes a copsar certs detalls d’aquesta relació amorosa extramatrimonial a l’Anglaterra dels anys 40. El conflicte de sentiments de culpa que sorgeixen per damunt del plaer de la relació. Ella, Laura (Celia Johnson), que decideix finalment continuar amb el marit i suspendre per sempre, i a contracor, el projecte de trencar-ho tot i acceptar l’impuls de l’amor per Alec (Trevor Howard). Infidelitat que es presenta com una cosa raonable, inevitable. Però hi ha també la por i la fragilitat com a obstacles que resulten impossibles de superar. Meravella de pel·lícula. Una cafeteria, un pont, un cine, una andana. Aquest breu encontre en què n’hi ha prou amb una estació i el fum dels trens que hi circulen. I amb el monòleg interior de Laura quan ja ha decidit que tot ha passat i ho recorda mentre cus a casa i el marit llegeix el diari, o ho fa veure. Perquè realment ho fa veure. El marit no és tonto, en absolut. Més aviat és sensible i intel·ligent. ¿Com explicar, si no, la seva intervenció final: Gràcies, Laura, per haver tornat a mi! N’has estat molt lluny últimament, eh? 85 minuts d’intensitat. I el Piano-Concert nº2 de Rachmaninoff. El The End fou poc abans de mitjanit i ja no recordava ni què havia fet el Barça.
