I
Em proposo plantejar el sentit de la seguretat en una societat democràtica. Parteixo de la dada que a tota societat hi ha conflicte, tensions derivades de la convivència, perquè la vida social no és sempre harmònica, com es obvi. A més, sovint fallen els elements comunitaris que relliguen de forma més intensa les persones, i la integració no es pot aconseguir pacíficament. Per això podem afirmar que la societat és en si mateixa un àmbit de conflicte i tensió, de divisió, que requereix l’Estat per a crear condicions de pau, i de seguretat existencial. De fet aquesta es pot considerar la funció primària de tot Estat: garantir la pau social, mitjançant les seves funcions com a Estat legislador, Estat jutge o Estat policia. Ara bé, també sembla raonable pensar que l’Estat per si mateix, sense suport social, no pot aconseguir tot sol aquesta pau social, malgrat les versions més dures de les funcions estatals a l’estil hobessià. L’Estat necessita un grau de col·laboració ciutadana, a partir de la formació i l’educació cívica, la responsabilitat social de la persona o el conreu de les virtuts humanes per a la vida pública.
L’Estat constitucional es proposa aportar legitimitat a la garantia de la pau social, que no és qualsevol cosa, sinó la conseqüència d’una actuació en el marc de l’Estat social i democràtic de dret. Així, la prestació del servei públic de la seguretat ha de respondre a la legitimitat formada per les creences, necessitats, interessos, de la ciutadania, a banda d’un conjunt de normes jurídiques garantistes per a les persones i habilitadores de l’actuació dels poders públics.
L’objectiu central de tot Estat constitucional, és a dir, de tot Estat de Dret, és la garantia de la Llibertat. La Llibertat és la raó de ser tot l’entramat institucional i jurídic creat. La Llibertat amb majúscules, com l’estàtua de la Llibertat de Nova York, en el marc de la qual es poden desenvolupar les diverses llibertats concretes (freedom). Les anomenades llibertat públiques o drets fonamentals de les persones son la clau de volta de la mateixa existència de l’Estat, i per a que les llibertats puguin germinar cal gaudir de la garantia de la pau social, de la seguretat. Una seguretat que és jurídica, però també humana, física, personal i col·lectiva. No hi ha llibertat sense seguretat, i no hi ha seguretat sense llibertat, tot i que els dos valors no poden estar al mateix nivell.
Efectivament, el dret a la seguretat és subaltern del gran valor de la Llibertat. Quan els posem en el mateix pla, o els hi donem la mateixa importància no fem cap favor al segon. Fins i tot, després dels atemptats a les Torres Bessones el 11-S de 2001, en molts Estats es va començar a reforçar la seguretat, com una obsessió. L’exemple més greu fou la creació del penal de Guantánamo. Els USA que havien construir el rule of law, el due process law, i com deia abans gaudeixen de l’element simbòlic de l’estàtua de la Llibertat, han cedit a la misèria humana del “no dret”, d’una mena de llims jurídics i extraterritorials en els que han situat els presoners jihaidistes. Això no pot ser, precisament perquè és un extrem inadmissible, que ni el president Obama, tot i les promeses, ha sabut cancel·lar.
II
El concepte de seguretat en una societat democràtica ve determinat, al meu parer, pels següents elements, com a mínim:
1) La qualitat de les normes jurídiques que regeixen la convivència, amb la corresponent claredat, predictibilitat i seguretat jurídica.
2) La legitimitat política, perquè els poders públics han de respondre els interessos generals, i cal que actuïn mitjançant la regla de la majoria, però també respectant les minories i el pluralisme de la vida. Avui, però, ens urgeix diferenciar el pluralisme del “papanatisme”, perquè el pluralisme no es dona sense una cosmovisió i sense referències mínimament uniformes de cultura o religió. El relativisme moral és un dels mals del nostre temps, i la vida no és una suma de “tants caps tants barrets”, sense més, a no ser que ens deixem endur per la desorientació, la manca de sentit, i la confusió.
3) El dret a una vida tranquil·la, per tal de poder desenvolupar els drets de les persones, exigeix unes garanties institucionals –un servei públic- de tipus policial i d’administració de justícia. Ara bé, és obvi que la seguretat no és tan sols una cosa de la policia, ni dels jutges, atès que són molt importants les conductes segures, la formació en l’autoresponsabilitat, la bona educació i el civisme.
4) La capacitat d’evitar la “mala administració”. Unes bones pràctiques administratives, esdevenen imprescindibles per tal que els poders públics actuïn no tan sols respectant la llei sinó també i sobretot amb el màxim respecte a la dignitat de les persones.
5) Les condicions socials de justícia, igualtat, equilibri territorial, educació cívica, una ciutadania republicana i responsable. Quan parlem de seguretat cal que tinguem en compte que no tot és repressió; cal prevenció, polítiques d’integració social (evitar l’exclusió), i de participació ciutadana en el disseny d’aquelles polítiques, de manera que es generin condicions positives per a gaudir plenament dels drets de les persones.
6) Una bona comprensió del concepte d’autoritat i d’ordre. Les societats madures no podem plantejar-se contínuament el sentit d’aquests elements sense els quals no hi ha una estructura social sòlida. No tot es negociable quotidianament. Cal tenir uns pilars estables, i no hem de tenir por de reivindicar el sentit de l’autoritat i de l’ordre, legitimitats en criteris ètico- polítics de fonamentació racional i legal, però també d’utilitat. L’autoritat legitima i establerta a partir d’un “ordre jurídic” és imprescindible per avançar en la millora social, sense demagògies ni manipulacions, especialment per grups minoritaris que poden pretendre actuar més enllà de les seves condicions de minoria.
7) La seguretat en els Estats actuals és avui una activitat que els desborda, per a moure’s en el marc d’unes necessitats globalitzades (en especial en relació al crim organitzat, el terrorisme, la delinqüència transnacional, les màfies, etc) i cada vegada més, gestionades a partir de la coordinació entre cossos policials (per exemple dins la UE). Si la seguretat neix com un element que dona sentit a l’Estat, avui els dos conceptes s’han vist ampliats per les noves exigències històriques.
III
En definitiva, la seguretat en el marc de les estructures socials i polítiques democràtiques, se’ns presenta amb quatre atributs:
a) és condició de l’existència i de la legitimitat dels estats (cada vegada més integrats en estructures supraestatals).
b) és un dret individual (de les persones) i col·lectiu (de les societats).
c) és un context per tal d’exercir plenament els drets fonamentals.
d) no pot ser un límit abstracte i indeterminat per a impedir l’exercici dels drets i de les llibertats públiques, a l’estil de les clàusules genèriques d’ordre públic.
Avui en dia, la reflexió sobre la seguretat en una societat democràtica és un element imprescindible, un valor indefugible també, per tal de construir quelcom tan transcendental com el dret a viure en pau; una pau que si bé és cert que ha de començar pel cor de cada persona, també necessita d’estructures socials i jurídiques que la facilitin i li donin vitalitat, que aportin legitimitat, i que per damunt de tot, com he intentat explicar, es trobin al servei de la garantia del gran valor de la Llibertat.
