Vaticanistes i papòlegs, elaboradors de travesses i de llistes de papables han quedat en ridícul. Hem quedat en ridícul. Ni l’arquebisbe de Milà, ni el cardenal brasiler Scherer, ni els cardenals nordamericans Dolan, de Nova York, o el caputxí O’Malley, de la seu de Boston. Tampoc el “ministre de cultura” Ravasi o el quebequès Ouellet. Cap d’ells ni els altres que havien aparegut com a favorits en l’elecció del successor de Sant Pere, han estat finalment l’elegit en aquest conclave fascinant i mediàticament seguit, com cap altre. Precisament en aquesta època de notícies avançades, de filtracions, d’espionatges, de piulades que trenquen l’intriga i de fugues d’informació de tota mena, la vella saviesa de la Santa Seu ha sabut mantenir el misteri fins l’últim moment. Potser aquesta capacitat de mantenir el secret, és un dels trets més admirables d’aquest esdeveniment històric que s’ha viscut a l’urbs i al món.
L’Esperit Sant, i en nom seu els cardenals electors, ha estat imprevisible i sorprenent amb l’elecció de l’arquebisbe de Buenos Aires, cardenal Bergoglio com a Papa de l’Església Catòlica Romana. Ja ningú no recordava que havia figurat a la llista de papables del darrer conclave ni que, segons alguns, havia estat derrotat pel ja Papa emèrit. La seva aparició a la Plaça de Sant Pere, després de l’anunci que ha deixat al món perplex, ha recordat a molts a Joan XXIII: la mateixa gestualitat, la mateixa figura, els mateixos aires de simpatia i senzillesa… I el fet que sigui un jesuïta, americà, amb tot el simbolisme que té aquest canvi històric, ha acabat de reblar-se amb l’elecció inèdita del nom de Francesc.
Sant Francesc d’Assís és un dels sants més apreciats d’Itàlia i més conegut al món sencer. Renovador fins i arribar a ser controvertit al seu moment, fundador carismàtic de franciscans i caputxins, radicalment pobre, senzill i amant dels animals, aquests són alguns trets del sant homenatjat pel nou Sant Pare, que potser han estat triats precisament per aquest pontificat que comença. La feina del nou papa no és pas senzilla, però ningú espera que una elecció d’aquesta mena ho sigui. Potser perquè assumeixi aquesta complicadíssima tasca, els cardenals han escollit el seu col·lega més allunyat del que tothom esperava o del que es podia esperar. Alhora, però, les esperances i la simpatia que pot despertar el nou pontífex poden quedar en res, si no posa a fi a l’aparent confusió arran de la renúncia de Benet XVI i les divisions que ningú s’ha esforçat a dissimular.
No hem trigat a veure, però, confuses informacions sobre el seu paper durant la dictadura argentina i fotos escandalosament falses on s’intentava vincular-lo directament amb el criminal Videla. Caldrà que el papa Francesc aclareixi sense cap rastre de dubte qualsevol sospita, com caldrà que se’l jutgi pel seu pontificat que ara comença. Només cal recordar com a Benet XVI se’l va jutjar com a Gran Inquisidor (i membre de les Joventuts Hitlerianes), i va acabar sorprenent a tothom. La sorpresa de Francesc ha estat la seva elecció. Esperem que aquesta sorpresa continuï, per molts anys.
