No m’agrada parlar massa de classes socials perquè és un camp abonat per a la demagògia. Com tota classificació, aquesta també és arbitrària i els límits no són clars, ni de bon tros. Els filomarxistes vénen a dir que la classe mitjana no existeix i suposo que ho diuen perquè els altera l’esquema binari de bons i dolents i macos i lletjos, i sempre és més fàcil la vida –que no més exacta- quan s’entén com un partit de futbol: els meus contra els altres. Tampoc ens ho aclareixen massa els economistes, sociòlegs i tota la tropa d’estudiosos perquè tots agafen uns indicadors diferents per dir-nos què coi és això de la classe mitjana.
Aristòtil ja va exposar que el millor govern era sempre el que se sostenia gràcies a les classes mitjanes. De fet, això ha quedat corroborat al llarg del segle XX, quan hem vist que les democràcies liberals s’han aguantat majoritàriament en països amb un gran gruix d’aquest grup -vist amb els indicadors que més li plaguin a cada estudiós. Al mateix temps, la imposició de la voluntat d’altres sectors socials, quan els pobres s’han emprenyat o els rics s’han vist amenaçats, s’ha acabat com el rosari de l’aurora, digueu-li URSS, digueu-li Franco, digueu-li FAI o digueu-li Hitler. Pensem, en canvi, en la tasca de benestar social impulsada pel Noucentisme, fent servir la Mancomunitat. Molts l’han intentat vendre com un cas paternalisme dels rics, però per poc que s’observi atentament i es miri l’extracció social dels seus principals ideòlegs es veurà que és la imposició de la classe mitjana enfront del pistolerisme atiat pels de dalt i pels de baix. Un intent de posar seny enmig de tanta disbauxa i procurar una mica pel bé comú. Per això la classe mitjana és el garant de la justa mesura, del respecte per la pluralitat i de la preocupació per dotar a tothom d’un cert benestar.
Dic tot això en un moment en què sembla que la classe mitjana es veu amenaçada a tot el món Occidental, però especialment a casa nostra. Aquí els viaranys de l’economia són especialment sagnants per aquest estrat, la qual cosa és força preocupant pels que patim per la salut de la democràcia. La Diada de l’any passat va ser un cop de puny sobre la taula d’aquesta classe tan poc amant dels cops i dels punys. Per això va discórrer amb contundència però, al mateix temps, amb serenor. Un dels molts trets positius d’aquella Diada era el fer-nos notar que la classe mitjana encara és viva i que vol imposar-se. Els problemes vindran quan aquesta classe sigui tan menuda que no arribi a les regnes del poder i per això cal, abans, que es revolti.
Fa molta gràcia que La Vanguardia publiqui un dossier, d’aquests que fa trimestralment, titulat “El mundo de la clase media”, on diversos experts analitzen amb actitud greu el patiment de la classe mitjana i ens adverteixen dels mals que això pot comportar. I dic que fa gràcia perquè tot seguit el Comte de Godó i l’Isidre Fainé van anar a Madrid a ordir plans amb Mariano Rajoy per sotmetre el dictat de la classe mitjana catalana a la voluntat d’uns pocs. La Vanguardia ja fa dies que hi treballa amb molt poca vergonya. Seria bo que el Comte es llegís els dossiers que publica si no vol ser víctima d’allò que fa.
