De tu, que ets a mig camí,
entre els crestalls,
parlen les carenes, lentament
pels corriols, et porten
el anys i les parpelles.
Tancades les finestres,
sonen endins, la música
i la llum que sempre tornen.
Després d’aquest cel de teranyines
emprens els noms i les portalades.
Arrenques l’escorça cremada
per refer boscos d’esperances.