El meu tresor és tan petit, és invisible
no té valor, ningú me l’arrancarà del cor
no té joies, ni brillants i és possible
que el guardi segur fins a la meva mort.
No té plata, ni or, només ferralla
i mai ningú no me’l vindrà a robar,
per ell lluitaria en una gran batalla
i si el perdés sentiria ganes de plorar.
I quin és aquest tresor amb tanta estima?
és un regal apreciat que m’envia el cel
l’amor, la bondat sense cap espina,
calorós i harmoniós sense gust de fel.
No cal buscar-lo en un cofret de laca blanca
perquè no marxarà de l’ànima cantant,
no té clau, només té una llarga branca
que uneix l’ànima i l’esperit tot somiant
L’espurna del goig i l’alegria
augmenten el petit i gran tresor,
sentint el bé fet al dia a dia,
omple amb dolcesa l’arquet del meu cor.
No el deixaré a ningú quan tot s’acabi,
dormirà amb mi i es sentirà feliç
perquè junts hem viscut dins el rosari
d’una vida que s’esmuny amb un somrís.
.
