La barca era vella, tan vella com ell

i els dos resistien la tempesta

mirant com s’enfosquia el cel

dins la mar que no es rendia a la conquesta.

Mil vegades havien desafiat les onades,

semblava que el mar els volia engolir

i el vell patró i la barca estaven gastades

més lluitaven i no paraven de sofrir.

Quan els mariners pujaven la trema,

curulla de peixos que sofrien l’agonia,

es sentien orgullosos amb la xarxa plena

i la pesca abundant els encomanava l’alegria.

Han passat els anys, que s’escolaven

com un sospir, com un somni, sense retorn

i el vell patró i els mariners ploraven

perquè aquell dia s’acabava l’últim jorn.

Deixaren la vella barca a l’arena,

mentre la lluna somreia des del cel,

i el vell patró no podria amagar la pena

sentint a la boca un regust de fel.

Tornaria cada dia a la platja

per acaronar el seu bell tresor  

i recordar aquells dies quan l’onatge

els tenia exposats a una incerta sort..

Miraria els seus companys de pesca,

com sortien al mar potser calmat

i sentiria una punxada  quan farien gresca

mentre ell es sentiria vell i cansat.

S’ajaçaria a la seva vella barca,

tancaria els ulls i voldria somiar

que era jove i la trema amb la marca

del seu nom que no volia esborrar.