És dissabte, és festa major a Sabadell i ens sembla del tot encertat marxar un parell de dies fora, a un petit hotelet que ens convida el meu germà pel seu aniversari. L’hotelet, que porta per nom Els Caçadors, és a prop de la Vall de Núria, a Ribes de Freser, poblet d’uns 2.000 habitants amb cert encant. L’edifici es troba al bell mig del poble i la construcció de pedra contrasta amb la recepció, nova, amb una mena d’estructura negra gegant on hi ha incrustada una televisió. El bar, que em quedo amb les ganes de provar, és a tocar, i els sofàs són còmodes i blancs. Llista inacabable de ginebres, quan de marca només n’hi ha una i em sembla que no cal que la digui.
És un hotel petit, còmode, amb no gaires habitacions per planta i amb no gaires plantes en total. Nosaltres estem instal·lats al tercer pis i la sala que distribueix les diferents habitacions és completament de fusta, amb un espai de vidre al mig de la sala, a terra, on s’hi poden veure la resta de plantes amunt i avall. Aquesta sensació de caminar com si ho fessis a l’aire sempre m’ha fet gràcia, i tot i que segons com es dissenyi l’invent pot semblar un poc xaró, aquí hi ha gust, hi ha detall, i és agradable sentir-te envoltat d’un entorn que no fa el ridícul jugant a les pretensions.
Tenim l’habitació OR, que és una de les categories que existeixen, l’única que està per sota de la suite. Altre cop ens inunda la fusta. El llit sembla senyorial i als peus un petit moblet per a col·locar-hi la roba que t’acabes de treure. La banyera és amplia però a banda hi ha una dutxa prou gran, sense mampara ni plat, i que trobo molt bé que hi sigui per quan no tens temps de fer-te un bany sense pressa. De fet, finalment, la banyera, no l’acabem utilitzant. Al pis superior hi ha la sala que n’hi diuen de la lluna i que compta amb un jacuzzi exterior, divertit. La sala en sí està plena de forats per jeure i que no cal fer servir si ja tens habitació i intimitat.
Aquest hotel em sembla cada vegada més còmode i encertat. El concepte d’hotel petit, de grups reduïts, és fantàstic. No hi ha mai cua enlloc, ni tan sols al jacuzzi, que tant deu agradar als quinquis. El restaurant és immens i també les taules. Si fa un moment he dit que no hi ha cues, he de rectificar i dir que el restaurant sempre és ple i si no reserves amb antelació resulta impossible tenir-hi lloc. Però aquesta quantitat de gent que reclama un dinar o un sopar és, la majoria, gent de fora, perquè de persones a l’hotel no n’hi pot haver-hi tantes. Això pot donar una pista de l’èxit d’aquesta cuina. Diuen que la gent de poble i sol venir a menjar, i fins i tot la dels pobles dels voltants. Hi ha un menú exclusiu pels residents i és pel que ens decantem. I és tant l’encert que hi fem tots i cadascun dels àpats d’aquest cap de setmana tranquil de muntanya.
No és una cuina amb pretensions, ni evolucionada, ni d’autor ni res que s’hi assembli. És cuina tradicional catalana, ben posada, i, sobretot, generosa amb les racions. Hi ha els canelons de carn, farcits fins al capdamunt i amb una beixamel gens estrident. Amb els canelons de restaurant em solen passar dues coses desagradables: la primera és la poca quantitat. A la majoria d’establiments la ració de canelons és de 3 peces, cosa que em sembla lamentable. I a més, solen ser canelons amb poc volum, més aviat escarransits. Amb la retòrica que els canelons atipen força escatimen quantitats i acaben fent un plat que tant ha d’emplenar ben lleuger, ben poca cosa. A banda, la beixamel sol ser ultralíquida i el gust molt allunyat del que entenc jo per aquesta salsa. La beixamel vol espessor, textura, però sense aquesta mena de flam que es torna alguna vegada, una beixamel que tremola, quasi transparent. No. La beixamel ha de ser suau però amb cos, com un puré. També hi ha el macarrons, que te’ls serveixen amb una safata de ceràmica en comptes d’un plat i que és tota una declaració de principis: “aquí no estem d’hòsties, si vols macarrons en tindràs un bon plat” sembla que et digui la safata quan arriba a taula. La botifarra que hi posen tallada ben grossa perquè la puguis degustar, i el gratinat del damunt que desitjaries que mai acabés. Els calamars a la romana que sembla que te’ls estiguis menjant a qualsevol lloc de platja, per la qualitat del peix i l’arrebossat, i en canvi ets gairebé al cim del Puigmal menjant-te aquest plat mariner. El pollastre amb bolets, tendre, que es desfà a la boca. El rap, tota la cua, sencera, i les patates que l’acompanyen. L’escudella o la sopa de peix, casolanes totes dues. Les postres tenen la mateixa contundència i puc afirmar que, jo, que no menjo pas poc, no puc acabar-me-les. El menú costa 16€ -només per persones allotjades a l’hotel – i amb tot el que porta i la qualitat que donen és tot una ganga. Cuina sense foteses, cuina de tota la vida, cuina per menjar quan tens ganes de menjar com has menjat fins com a mínim l’adolescència. Cuina que et retorna a la infantesa. El primer dia vaig fer canelons i pollastre arrebossat. Dolç menú infantil. Tendresa. Reconciliació amb el teu jo més nen, que mica en mica vas anar abandonant.
Una altra de les coses que em fascina és el bufet de l’esmorzar. Hi ha una cosa que em molesta, i em molesta extraordinàriament, i ja he explicat alguna vegada al blog, i és aquesta mena de cuina internacional que es vol donar sempre als esmorzars dels hotels. Cuina que d’altra banda és dolenta i no té cap mena de sentit oferir-la. Escolta, som a un poblet de muntanya, amb uns embotits boníssims, amb totes les condicions per reproduir un menú clàssic d’aquí. Aprofitem-ho. El bull negre és el rei de la casa. La llista d’embotits no és llarguíssima per la qualitat de cada cosa és exacta. Fugir d’aquests sòrdids embotits que semblen del PRYCA i que t’acabes menjant només per excés de gana i amb una pinça al nas. Aquí hi ha qualitat, hi ha bona matèria primera, i és el que posen. No és tan difícil de fer i en canvi l’encert és total. Alguna cosa de brioixeria per donar el toc dolç i acabar de fer el fet.
Hi hem estat molt bé als Caçadors: el luxe de muntanya és molt acollidor, i tot i que encara no és hivern, gairebé han aconseguit semblar que ho sigui. Diumenge abandonem l’hotel i em quedo amb les ganes d’estar-m’hi fins gener. Que arribi el fred, encendre la llar de foc que hi ha a la sala de la lluna, que la fusta ens torni a acollir, que el bar ens cuidi fins tard i que els hotelets de muntanya com aquest siguin el destí inequívoc d’aquesta època de l’any.
