[Lolita. Vladimir Nabokov. Traducció de Josep Daurella]

«Lolita, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes. Pecat meu, ànima meva». Quan Nabokov ens diu que «Lo-li-ta» no és res més que plaer estètic – una obra d’art – ens autoritza a gaudir sense remordiments de la història d’amor i libido d’un adult amb una nena de 13 anys. Si «Lolita» fos una novel·la amb missatge moral el seu autor s’hagués podrit a la presó i la novel·la no la llegiria ningú. Sortosament a Nabokov li va tocar viure a mitjan segle XX i quan publica la nostra Lolita (1955) el públic ja pot entendre – malgrat l’escàndol provocat – que el triomf de la literatura és haver extirpat l’ètica i poder llegir sense reaccions histèriques les confessions d’un home que des de la presó ens explica la història d’un amor destructiu i desesperat. «Senyores i senyors del jurat: l’estil del bon assassí és una prosa plena d’imatges». I així comença l’espectacle.

Disposats com estem sempre en la nostra limitada manera d’entendre el món a buscar culpables i separar els bons dels dolents, voldríem veure la Lolita com una nena innocent i pura a les urpes d’un monstre. Però se’ns fa difícil davant la bellesa esclatant de la Lo, impúdica de cap a peus, una nena que mira fixament l’Humbert als ulls amb aquell somriure típicament femení de tenir un home dominat pel desig. Una Lo que asseguda al sofà amb el seu pervertit s’estira i li passa les cames nues sobre els genolls mentre mastega xiclet; «aquella barreja que hi ha a la meva Lolita de puerilitat tendra i somiadora i d’aquella vulgaritat horripilant que emana de les revistes i els anuncis publicitaris».

Però tot i ser coneixedora del seu poder, no és culpable la nostra nímfeta; aquest ésser entre 9 i 14 anys dotat d’una naturalesa sensual única que només existeix en l’obsessió que destrueix l’Humbert. No és culpable la Lolita, amb aquella manera de caminar, massa inconscient per dominar-se. No és tampoc culpable del desig d’agradar ni d’aquell somriure provocador. No és culpable perquè adorable i indefensa i sense enlloc on anar, s’endinsa en alguna cosa que la supera i no pot controlar. És en canvi culpable el pervertit Humbert, encara que no el podem condemnar tan fervorosament com voldríem perquè sabem que el seu amor és sincer. És culpable l’Humbert de dominar una nena i endur-se-la un any de viatge pel trencaclosques boig de 48 estats per tenir-la per ell sol. És culpable el tràgic i patètic Humbert que s’ha enamorat desesperadament i és tan depredador com víctima.

Lolita no és una novel·la sobre la pederàstia o l’incest. Lolita és una novel·la sobre «el sol rogent del desig i la decisió (les dues coses que donen vida al món)». Lolita és una novel·la sobre aquest desig que sempre és millor invocar que satisfer, i per això és molt més excitant l’escena en que Humbert arriba a l’èxtasi tocant els genolls nus d’una Lolita vestida que quan ens explica que se la beneficia dos cops al dia al llit d’hotels de mala mort. És més excitant l’Humbert delint-se per la pell bruna de la Lo mentre aquesta salta jugant a tennis que estripant-li una brusa amb passió. Curiosa pirueta la que fa Nabokov a través de l’Humbert quan aquest ens confessa que el plaer superior neix «del buit entre el poc que se’ns dóna i el molt que se’ns promet… el cim gris i rosa inaccessible». Aquí Nabokov ens converteix també a nosaltres en culpables perquè sabem que contra això la nostra natura no hi pot fer res.

Nosaltres, àvids de condemna, som innocents per mers espectadors però culpables per gaudir d’una tragèdia que Nabókov ha convertit en una novel·la divertida, escandalosament enginyosa i brillant. «Es deia Lo, tot just Lo. Al matí, dreta, un metre cinquanta, amb mitjons, aguantant-se sobre un peu. Era la Lola amb pantalons. Era la Dolly a l’escola. El seu nom oficial era Dolores. Però als meus braços sempre va ser la Lolita». Sota la suor de la luxúria i la culpa a Lolita hi batega, diu Martin Amis, la pulsió de la mort que persegueix tots els personatges – el memento mori -, el recordatori que un dia tots plegats hem de morir, que no cal prendre’ns la vida com una tragèdia – com el pobre Humbert – perquè ja en sabem el final. I, és clar, difícil i perillós fer apologia del carpe diem en una novel·la en què un adult s’enamora d’una nena de 13 anys. Doncs així funciona i, a més, Nabokov ho aconsegueix en una prosa cruel de bellesa superlativa. I per això la nostra Lolita, «irresistible, sedosa i càlida, pecat meu, ànima meva» no morirà mai.