En aquest espai sempre hem defensat que un entrenador ha de plantejar el partit en funció dels jugadors de què disposa i del plantejament que pot fer el rival. Tenint ben clar aquests dos actors aleshores desenvolupa el seu plantejament pel partit, un plantejament que la de portar a guanyar, és clar. Amb el Barça de Guardiola això passava poques vegades, el Barça era tan superior que jugant sempre igual podia guanyar, només va ser en partits contra rivals potents que es van introduir algunes variants, però això que s’anomena estil no va canviar mai. Tots sabíem que el porter treia la pilota en curt amb els centrals, aquests en curt amb laterals o migcampistes, i així anar fent fins arribar a la porteria rival. Ara amb el Tata veiem que no tots els partits es plantegen igual, l’altre dia mateix, a Vigo, vam veure Valdés buscant una vegada i una altra la passada llarga cap als davanters. També amb el Tata hem vist que hi ha partits que Valdés alterna de manera significativament la passada curta i la passada llarga, en funció del plantejament que proposa el tècnic argentí. Aquest fet, amb Guardiola, el vam veure en comptades ocasions. Dissabte passat, contra el Madrid, vam veure un Barça que renunciava puntualment a la possessió de la pilota, sobretot a la segona part. Aquest és un fet que durant els anys de Guardiola i Tito no vam veure mai, i que reclamàvem els qui vèiem que jugant ‘com sempre’ ja no es podia derrotar al Madrid.
El dissabte en un partit força avorrit per l’espectador el Barça va aconseguir derrotar el Madrid amb un plantejament molt intel·ligent per part del seu entrenador que va passar per sobre del plantejament fet pel seu homòleg madrileny. Carlo Ancelotti va demostrar estar superat pel moment i les circumstàncies. Recordem que ambdós equips venien d’oferir seriosos dubtes en els seus partits de Lliga de Campions, i sembla que la pressió va poder més amb Ancelotti que va plantejar de manera horrorosa el partit. De fet, només m’explico l’alineació titular del Madrid si respon a motius de màrqueting. Els errors de plantejament són enormes, des de Sergio Ramos de pivot defensiu (i Pepe de central), quan Mourinho ja fa anys que utilitzava Ramos de central i Pepe de pivot defensiu; i Bale de punta. Posar Bale de punta va ser un error com es va demostrar. Primer perquè podem dubtar molt de l’estat de forma de l’anglès que va demostrar que ara mateix no està preparat per disputar minuts importants en partits d’aquest nivell, i després perquè Bale no és davanter centre. El que necessita l’anglès és jugar a la banda, la dreta si pot ser, i que li llencin pilotes llargues a l’espai, per així aprofitar la seva velocitat per superar el rival. Si juga a la banda dreta buscarà el retall cap a dins i xutarà ( ho va fer una sola vegada en tot el partit contra el Barça), i si juga per la banda esquerra buscarà la centrada.
Amb tot, l’anglès va ser el titular i a la banqueta s’hi va quedar Benzema. El davanter francès és un jugador excepcional, intel·ligent com pocs dins el camp de futbol té la mala sort que juga de davanter i, per tant, se li exigeixen gols. Del contrari seria considerat un dels millors jugadors del món.
Pel que fa al plantejament del Tata va ser del tot encertat, era partit perquè jugués Cesc i va optar per mantenir Iniesta i Xavi al camp, i desplaçar a Messi a la banda dreta i mantenir Neymar a l’esquerra. Messi va estar fluix, és cert, diuen que aquest any té entre cella i cella guanyar el Mundial i que tindrà una preparació física especial per arribar-hi en condicions, no ho sé, però em sembla que tots firmem que estigui bé cap al mes de març que és quan es guanyen o es perden els títols; i si ara no està del tot bé esperem que la resta d’integrants de la plantilla treguin endavant els partits que també és feina seva. En tot cas el plantejament del tècnic argentí es limitava a mantenir la possessió de la pilota, busca les bandes i crear-hi superioritat, centra o fer diagonal cap al mig. Al mig camp amb Cesc fent de falç nou el Barça també creava superioritat en determinades ocasions. Defensivament el plantejament era deixar que el Madrid pugés amb la pilota fins al mig camp i a partir d’aquí començar a pressionar. Bé, el fet és que el Barça no acaba d’ocupar bé els espais quan defensa i això permet als rivals superar línies (a la primera part del partit contra el Celta, a la banda dreta de l’atac de l’equip de Vigo, entre mig camp i tres quarts de camp, hi ha una jugada claríssima que reflexa això que comentem). Amb tot, durant la primera part el Madrid no va generar gaires ocasions de perill i el Barça es trobava més o menys còmode sobre el camp, car era clar dominador del partit. Però a la segona part la cosa va canviar. Va canviar degut als canvis introduïts pel tècnic italià del Madrid, Ramos deixava el seu lloc a Illarramendi, jugador més acostumat a ocupar aquesta posició i amb més sortida de pilota que no pas l’andalús, i Bale marxava del camp per donar entrada a Benzema. A partir d’aquí, el Madrid va poder pujar la pilota fins a l’àrea defensada pel Barça, i ho va fer amb més perill que no pas la primera part. Així, un xut al travesser de Benzema en la primera pilota que va tocar va fer veure als seguidors del Barça que encara quedava molt partit i que no hi havia res decidit. Tanmateix, els jugadors també van percebre l’avís i no sé si inconscientment van recular les línies i van defensar més a prop de la porteria de Valdés, fet que encara va facilitar més el domini i el perill del Madrid. Amb aquest nou escenari el Tata va demostrar una gran habilitat. Amb el Madrid dominant i el Barça arreplegat a darrera i sense generar ocasions clares de gol era moment per intentar canviar el guió del partit, i així ho va entendre el tècnic blaugrana. Va treure Cesc per posar Alexis per intentar buscar pilotes llargues a l’espai aprofitant la velocitat i la capacitat de desmarcatge a l’espai del jugador xilè, així com per aprofitar la seva capacitat defensiva; i va fer entrar Song substituint Iniesta per intentar donar més estabilitat a un mig camp del Barça molt cansat i només aguantat per Busquets que, com sempre, va fer un partit incommensurable.
Malgrat el joc poc vistós, l’aficionat blaugrana pot estar satisfet. Gràcies a una bona lectura i plantejament del Tata Martino, el Barça va aconseguir derrotar un Madrid que encara no ha trobat la seva manera de jugar, cosa que si que va trobant el Barça, que aquesta temporada ja ha demostrat que no només en domina una, de manera de jugar, ja que hem pogut veure que a diferència d’altres temporades té un ampli ventall de variants, mètodes, i plantejaments, com feia temps que no veiem a Can Barça. Potser ja va essent hora que oblidem el Barça de Guardiola, el millor de la història, i que no sabem quan es tornarà a donar -si és que es torna a donar-, perquè reunir jugadors tan bons en la plenitud de les seves carreres no és una tasca fàcil. Benvinguts a la transició.
