Era l’eslògan del PSAN, les GER, i el PSAN-p, a finals del seixanta i principis del setanta. Els independentistes a la Universitat de Barcelona ho teníem molt fotut, a més de la repressió que patíem, com totes les forces antifranquistes, els catalanistes ens veiem entre dos focs. No podem mai oblidar que els comunistes de Bandera Roja (un dels partits hegemònics, encapçalat per Solé Tura) es passaven tot el dia criticant o destrossant a l’Assemblea de Catalunya i tot el que fes el més mínim olor de nacionalista català. Patiem, doncs, una doble persecució: la de la policia franquista i la dels ‘modernillos’ de Barcelona que aleshores els anava ser comunistes i anti revisionistes.
Els organitzats a l’esfera del PSAN, fèiem les reunions en un sis-cents de color verd –el del Cala– i la veritat és que encara hi sobrava prou lloc. Eren anys de lluita, persecució, tancaments de facultats, de presència al carrer i anar fent. No sóc un nostàlgic que m’agradi remenar el passat, però de vegades cal. Com quan veig a quasi tots els ex-Bandera col·locats des de partits d’ordre com a CiU, PSC-PSOE o el mateix PSUC (ara Iniciativa) que tant odiaven. Els dic que no és mai boig qui a casa torna. Mentre jo sempre he estat independentista ells tornen a canviar de camisa. Ep! I benvinguts siguin, rectificar –encara que sigui tard- és bona cosa i de savis.
La sort és que l’oposició universitària al franquisme érem pocs i tots ens coneixíem. Veure avui ex-troskos de la Lliga Comunista manant a TV3 i tantes coses a un ja li fa perdre la fe. Avui estic més que sorprès amb l’aparició de tres llibres de memòries sobre els grups armats catalans, totes editats en poc molt poc temps. Creia que, per sort, ja s’havia acabat de voler fer i tenir tot allò que nacionalisme basc feia i tenia. Greu errada a casa nostra. Per sort estem amb uns altres paràmetres i tenim l’Assemblea Nacional Catalana que amb la Forcadell mai no claudicarà. Els de CDC sembla que són independentistes, com els d’ERC i fins i tot els neocomunistes d’ICV també volen el dret de l’autodeterminació, mentre que el vell i caduc PSC-PSOE es va dessagnant i desintegrant amb baixes de militants diàriament.
Catalunya albira un futur d’independència i llibertat. Ens hem oblidat dels Països Catalans però espero que no oblidem un model socialdemòcrata de veritat que defensi l’estat del benestar i escombri aquesta merdeta de corrupció que ho envaeix tot. No sigui allò que deien els de Bandera, que ·el nacionalismo catalán se envuelve con la senyera para ocultar la contradicciones de clase‘.
Ara ja no cridem les tres coses : Independència, Socialisme, Països Catalans. Però mai se sap.
