La veritat és que no sé ben bé què dir. Ni com dir-ho. I no només perquè no hi hagi res de nou ni res que no sabéssim. El fet és, però, que sense tenir-ho previst vaig estar-me pendent del televisor al llarg de les 7 hores que tot plegat durà. I cap sorpresa, ja dic. Ni la declaració d’amor -una més- que acostumen a adreçar-nos de tant en tant. Si un cas i breument, l’amor que Espanya diu que ens professa em va fer pensar en aquelles cartes que Joyce adreçà a la que més endavant seria la seva dona, Nora Bernacle. Ai, si fos cert aquest amor que Espanya diu que ens professa! Però no, no ho és i ho sabem també. Sabem que és amor interessat -potser ni aquest nom no pot rebre- al profit que en poden treure i en treuen. Sense contrapartides, a més. I ara ja és tard, és clar. Però tant de bo per a Espanya haguéssim estat igual que Nora Bernacle fou per a Joyce. Allò sí que fou amor veritable. Un amor que admetia totes i cadascuna de les pràctiques de l’amor foll i extrem. Aquella carnalitat al límit. Amor brut, fins i tot alguns el considerarien. No pas jo. No pas jo perquè tot és permès quan l’amor és de debó i no hi ha brutícies possibles aleshores. Hauríem pogut actuar com aquella dona enamorada que no només feia sinó que tot s’ho deixava fer. Llepades i llepades. Tota mena de llepades. Per amunt i per avall. Per dalt i per baix. Estava enamorada. El que passa, però, és que no. Ni som com Nora Bernacle ni Joyce actuà tampoc amb ella com Espanya actua amb nosaltres. No som cap dona enamorada i sabem que no és veritat que Espanya ens estimi. Els fets traeixen els seus mots i la ploma la tenim ja prou esmolada. Quin gran llibre, per cert, aquest de les Cartes de James Joyce que publicà fa uns quants mesos Obrador Edèndum amb magnífica traducció i edició de Dídac Pujol. Quin gran llibre i quin gran plaer de llegir-lo.

www.miquelcolomer.cat