Bernardo Vergara, vinyetista d’El Diario, resumeix en una imatge futurista el que es va viure a Madrid després que els representants del Parlament català exposessin les raons per les quals el Govern hauria de transferir les competències per celebrar el referèndum: Constitució, Constitució, Constitució. Però la fiblada crítica de Vergara va més enllà de evidenciar la falta de voluntat política dels representants al Congrés o de manifestar més clarament, si és que això és possible, el soroll eixordador dels engranatges de la cultura de la transició treballant a marxes forçades. La vinyeta representa una situació en la qual el Govern espanyol, l’any 2137, segueix apel·lant a la Constitució que “ens vam donar entre tots” l’any 78. És a dir: el que s’està qüestionant en aquesta escena —potser no tant hipotètica— és la vigència d’una legalitat consensuada en el passat que, molts anys després, ja no és capaç de generar legitimitat en la ciutadania que, a priori, l’hauria de sostenir.

Aquesta és una qüestió eminentment filosòfica, ja que la tradició política més robusta que ens ha llegat la història del pensament és, probablement, el contractualisme; és a dir: una tradició que busca explicar la legitimitat de l’estat de dret. D’alguna manera, pretén respondre a Rousseau quan aquest es preguntava per què, si naixem lliures, acabem servint. O millor: ens demana enfrontar-nos a La Boétie, qui afirma que el poble serveix tan lliurement i amb tant de gust que diríem, en veure’l, que més que perdre la llibertat, ha guanyat la servitud.

El contractualisme, per tant, demana una justificació racional de l’acord pel qual els homes ens donem entre tots unes regles de convivència, instituint així l’autoritat política.  El paradigma hobbesià, que tot sovint és mal interpretat, pot donar-nos una visió esbiaixada de l’argument contractual: no és la por, ni la força bruta, allò que porta els homes a cedir el seu poder a un tercer. La clau sempre és racional: hi ha d’haver raons que tothom pugui reconèixer per les quals sigui preferible viure en un estat de dret que en estat de naturalesa. En conseqüència, el pacte social ha de ser llegit en termes voluntaristes: en la mesura que ens adonem d’aquestes raons, donem el nostre consentiment al sobirà. I és aquest consentiment el que justifica el sobirà, no pas la por a un estat natural de guerra o el fet que ens adonem que seria millor viure en societat: per això no és absurd afirmar, amb La Boétie, que el poble ‘ha guanyat la servitud’.

El problema, ara, és saber com dono el meu consentiment al sobirà. Una hipòtesis que van rebutjar tots els pensadors clàssics és la del contracte original: en el passat remot —potser en un arcaic 78— els homes s’haurien reunit per tal d’acordar la institució de tal o qual sobirà. Com és d’esperar, aquesta idea no ha funcionat. El contracte original no explica per què aquells que han nascut després del pacte haurien de veure les seves llibertats coartades per un reglament que ells no han subscrit —és a dir, al qual no han donat el seu consentiment. Per tant, sembla ridícul, 36 anys després, parlar de la Constitució que ens vam ‘donar entre tots’: això és precisament al que apunta Vergara en la seva vinyeta.

Tampoc està clar que puguem justificar la Constitució a partir de l’estratègia del consentiment indirecte, com la que defensen en els seus textos Hobbes o Locke, ja que aquesta pressuposa que donem el nostre consentiment al sobirà en la mesura que ‘gaudim silenciosament’ dels beneficis de la societat civil. Hume va criticar aquest argument emparant-se en el fet obvi que els pagesos i artesans, per posar exemples ben palmaris, no tenien la llibertat de no gaudir d’aquests ‘beneficis’: els era impossible abandonar fàcilment el seu estat. Però en el cas català no hi ha gaudi silenciós, ni falta de voluntat per marxar: no sembla, per tant, que l’argument del consentiment indirecte sigui una bona estratègia per legitimar racionalment la legalitat vigent, per més que se’ns faci un llistat —com el que va fer el nostre President— dels beneficis que el pacte constitucional ens havia reportat als catalans.

En poques paraules: l’apel·lació obsessiva al ‘consensuat’ text del 78 té més d’oració fúnebre que d’argument polític. I és que Rajoy, en la seva intervenció, va fer una (des)afortunada comparació, que molt bé va ressaltar Quim Monzó, entre la Constitució i un testament. Si aquí parlem d’oració fúnebre és remetent-nos a la tradició clàssica, on aquesta constituïa un gènere discursiu, tal com destaca Luciano Canfora en el seu brillant llibre ‘El mundo de Atenas’: aquesta era una «repetició anual, apàtica i formulària, dels mites que refermen l’esperit cívic: instrument d’educació política de les masses».

Probablement la senyal més inequívoca de la ‘fi de règim’ que proclamava Joan Herrera es trobi no tant en el fet que la Constitució no generi el consentiment que creava trenta anys enrere, sinó que la seva invocació ritual —l’oració fúnebre pels molts Adolfos Suárez que van morir per la mare pàtria— no sigui capaç de commoure als ciutadans per tal que pugin una vegada més als vaixells trirrems i que remin, tots junts, fins a l’extenuació. 

Eudald Espluga
Girona (1990) . Llicenciat en filosofia. Ha col·laborat a diversos mitjans digitals i en paper Coautor de “Mediterròniament. La catalanitat emocional”, ara mateix dedica la seva recerca al fenomen de l´autoajuda. Creu en la possibilitat d´una crítica ètica i política de la cultura: la lectura modifica els individus. I alterar això és transformar les societats.
@eudald31

Deixa un comentari

Introduïu el vostre comentari
Introduïu aquí el vostre nom

Article anteriorNo som cap dona enamorada
Article següentA Madrid són previsibles