Quan jugava a casa tot sol,
la taula del menjador
era un submarí,
i els plafons de llum
del passadís, cistelles
per pilotes de paper
relligat amb cel.lo.
Allà sota, el temps no corre,
i com Sean Connery
a l’Octubre Roig,
navego per les profundes
i arriscades mars
de la llibertat.
Quan jugava a casa tot sol
i la mare cantava
qualsevol cançó
de Ràdio Barcelona,
al món no hi havia
nàufrags ni deserts.
I ara que jugo a fer versos
tot sol a casa, tornaria allà,
per salvar per sempre
els trossos de vida del naufragi.
