L’abdicació d’un Borbó (dinastia originaria de l’estat francès, per cert) es un fet extraordinari. Generalment només abdicaven quan eren destronats. Isabel II o Alfons XIII van fer-ho quan eren a l’exili. Una altra abdicació sonada fou la de Carles IV i Ferran VII que es van barallar i van abdicar en terres napoleòniques a favor de Pepe Botella. Qui va abdicar amb tots els honors -i fou una llàstima- va ser Amadeu I de la casa de Savoia. si no hagués plegat ara, potser, encara tindríem savoies, la història de l’estat espanyol hagués estat molt diferent.
Els Borbons, s’han barallat entre ells: els cosins i tiets i nebots… per estar asseguts al tro a Madrid. Ara, s’ha de dir que rere de cada conflicte dinàstic interborbònic hi havia una línia ideològica. D’acord, però milers de catalans i espanyols van morir per culpa de la mala gestió d’aquesta família reial. Els carlins deien pestes del borbons–liberals de la mateixa manera que els liberals de la casa de Borbó van dir de tot de la família carlina. Cal només mirar el llibre de Javier del Burgo per veure les animalades sexuals que diu de Isabel II.
Les dues repúbliques van caure com fruita madura pels desastres dels reis. Isabel II va ser calamitosa en tots els sentits, Alfons XIII va donar suport la dictadura militar anti catalana de Primo de Rivera i va jugar a fer de “generalet” a la guerra d’Àfrica (el Marroc) on moriren milers de soldats -molts d’ells catalans- i mai s’ha volgut aclarir del tot el desastre de l’Annual.
Quan a totes les monarquies del món s’ha abolit la llei sàlica i l’hereu/hereva és la primera fill/filla, aquí s’han saltat la primogenitura, que li tocava a l’Helena. Veurem què passa ara. La casa de Borbó mai ha estat favorable a Catalunya, Aragó, País Valencià i Illes Balears. A Xàtiva hi tenen el retrat del primer Borbó, Felip V, penjat cap per avall. Anglaterra i una Escòcia independent poden compartir monarca, però aqui… veurem…