Una de les frases més cèlebres de Francesc Cambó és aquella que diu: “Monarquia? República? Catalunya!”, pronunciada en un míting al Teatre Bosque de Barcelona l’any 1918, en el que va defensà que la voluntat del país no passava per la defensa d’un altre o règim polític per Espanya, o com el mateix va dir “No hipotequem l’autonomia a la república, […] ni hi desistim per temor que pugui caure la monarquia”. Llàstima que el patrici catalanista acabés encapçalant la darrera temptativa in extremis de salvar la monarquia el 1931 –el Centro Constitucional–, inhabilitant-se políticament pel nou règim que naixia. La cita d’autoritat avui deu haver ressonat en molts caps, just després de l’anunci sorpresa de l’abdicació del rei Joan Carles I. No l’ha pronunciat el President Mas, ni n’ha fet lema el seu partit –a diferència d’ERC, CDC i UDC han estat tradicionalment accidentalistes pel que fa a la forma de govern– , tot i que la posició oficial expressada és molt semblant a la que anuncià un dia el líder de la Lliga. Ni els resultats de les eleccions ni el canvi de monarca aturen el procés, li hem sentit dir a Mas darrerament. Amén.
La idea que el gir lampedusià ordit a la Zarzuela aturi o capgiri la consulta sobiranista és a la ment de moltes eminències grises de la política espanyola. Recordem que l’encara cap de la Casa de Borbó ha adduït causes polítiques a la seva retirada, i no pas l’edat o la salut com molts haurien apuntat. Després de l’episodi de Botswana i el cas Noos, que van destapar la caixa de Pandora del tabú monàrquic a l’estat, el lent esfondrament del relat que sustentava el règim de la transició (l’origen del tan grapejat i ridícul joancarlisme que avui només és un cartró pedra que continua repetint, especialment, certa esquerra espanyola lectora d’El País, avui mateix), la reculada del bipartidisme espanyol, un cert desacomplexadament republicà i, evidentment, el desafiament català, calia un gir, noves forces, nous protagonistes. Res millor que un nou Rei. Qualsevol gest, paraula, obvietat o frase retòrica pronunciada en la llengua de Jacint Verdaguer per part del flamant Felip VI a la coronació serà interpretada com la senyal taumatúrgica, l’oxigen, d’una Tercera Via que, més enllà d’alguns grups mediàtics, entitats de l’elit empresarial i presidents del comitè de govern (comptat i debatut, una cabina dels germans Marx tirant llarg), anava de derrota en derrota fins a l’ensulsiada final. La fascinació per la novetat, el gust naïf pel conte de fades i l’agraïment exagerat per la manyagueria gratuïta poden retenir durant una temporada els sectors “tietils” –neologisme que tan de riure fa a l’amic Xavier Pla – que havien passat de comprar-se l’Hola després dels casaments reials i retallar els articles de Màrius Carol a muntar autocars per anar a la Via Catalana. I el que és més perillós, la seva translació política. Recordem que Joan Carles va viure de rifeta a Catalunya gràcies al seu discurs en català al Saló del Tinell, l’any Després de la victòria sobiranista del 25-M, caurem en tal fútil parany?
Però, no ens enganyem, la trampa pot ser doble. Tot i que improbable, la temptació republicana també sobrevola l’episodi d’aquest històric primer de juny. Sentimentalment hereus del republicanisme dels anys 30 com som, tot i els errors i mancances d’aquell dia règim, no podem evitar recordar el 14 d’abril. Especialment rellevant després de la rutilant victòria d’ERC a les passades europees. Fa setmanes, dues persones diferents, d’orígens similars durant l’antifranquisme però amb trajectòries radicalment divergents des de llavors, em van sorprendre rememorant el Pacte de Sant Sebastià i la necessitat d’un nou acord amb els sectors de l’esquerra republicana i federal de l’estat per solucionar l’assumpte català a través d’un nou règim per tot l’estat ara que s’ha obert el meló institucional. Això molt probablement suposaria aparcar la consulta, o si més no redefinir-la en un sentit radicalment oposat al denominador comú de la pregunta pactada pel 9 de novembre. La comprensible i entusiasta concentració a les places, amb una confusionària barrija-barreja de l’estel roig i el morat de “los Comuneros de Castilla”, podria donar cert vigor a aquestes tesis de solidaritat republicana, i com una tombarella, també al federalisme que defensa, amb l’èxit evident, el PSC de Pere Navarro, però també una part no gens menyspreable d’ICV-EUiA.
La notícia de l’ocàs del regnat de Joan Carles I i els motius de fons i forma que portaran al fins avui Príncep de Girona al tron, poden dur aparellat un perillós doble parany: un per cada costat del dilema que exposava tot just acabada la Gran Guerra, Don Francesc Cambó i Batlle.
