Sembla que ha anat cristal·litzant en l’opinió publicada d’aquests últims mesos la certesa que una majoria consistent del poble de Catalunya s’ha anat situant mentalment i cordialment en l’àmbit d’un futur possible, més satisfactori que el present. Un futur que el tregui de la crua realitat de poble subordinat que rep ordres d’un altre.

No sóc el primer en exposar que existeixen dues raons que en els darrers anys s’han anat consolidant a l’ànima de moltíssims ciutadans. Raons que indiquen la necessitat d’emprendre aviat un nou camí col·lectiu que els deslliuri d’històriques dependències, i que condueixi aquesta nació a la plenitud llargament anhelada i mai no aconseguida.

La primera raó és el cansament, més ben dit, l’esgotament. Aquest poble ja ha provat diverses maneres de trobar-se còmode a Espanya: no ha tingut sort i preveu que mai no en tindrà. Aquest poble ja no aguanta més el xoc persistent contra actituds insensibles, inflexibles, pertinaces, que no accepten una recomposició lògica d’Espanya en un Estat plurinacional. Aquest poble, a més, sap que la seva condició de nació està en perill, que l’Estat és confessadament partidari d’una sola nació espanyola de matriu exclusivament castellana, i que ha tingut i manté l’abominable propòsit d’eliminar la nació catalana o, si més no, d’anar afeblint-la a poc a poc fins que desisteixi i plegui les seves banderes nacionals. Aquest haver d’anar permanentment a la contra és el que causa el malestar crònic que ha de ser urgentment superat.

La segona raó, més motivadora que la primera, és que el poble català té un somni a realitzar en un futur no llunyà. Sí, ja sabem que aquest poble té molts defectes: defalliments, vacil·lacions, divisions internes, incongruències, incapacitats, però posseeix una virtut ancestral que l’ha fet fort, que li ha permès sobreviure fins al dia d’avui i que ara el rellança vers el futur: la voluntat de ser, la tenacitat de voler perviure contra qualsevol desesperança.

Malgrat que al poble català se l’ha maltractat des de fora i que els seus propis ciutadans han estat sovint infidels al que els inspirava la raó i el cor, Catalunya encara és aquí, plena de vitalitat, amb il·lusió de guanyar un futur compartit per una gran majoria. Això ho saben els seus adversaris i aquesta és la raó per la qual impedeixen que es pugui pronunciar a les urnes.

A l’espera del que pugui succeir el proper dimecres, 30 de juliol, a la trobada entre els presidents Rajoy i Mas –una circumstància singular del procés català cap a la seva sobirania -, alguns observadors autòctons de la situació creada entre Catalunya i Espanya asseguren que el poder central ni s’ha mogut ni es mourà de la seva posició intolerant. No es mourà perquè creu que el bloc social sobiranista s’esberlarà, en un moment o altre, després d’un 9 de novembre frustrat. A parer meu, es tracta d’una previsió probablement errònia perquè es fonamenta únicament en la conducta dels partits que juguen en el tauler d’escacs de la política catalana, sense considerar el factor poble. Estic persuadit que, arribats al segle XXI, un poble que no ha estat vençut, ja no pot ser eliminat.

Fins ara, ni populars ni socialistes espanyols s’han adonat que l’onada sobiranista és el fruit madur de la rebel·lió tranquil·la i educada, però increïblement sòlida, d’una amplíssima classe mitjana catalana que, com diu Francesc-Marc Àlvaro, “vol connectar amb el món global sense passar per Madrid”. Els polítics són importants, però cal tenir en compte que els ciutadans ho són encara més: els països els fan els homes i dones que lluiten per les seves llibertats col·lectives.

Mentre les dues raons que hem descrit es mantinguin dempeus, la marea sobiranista anirà pujant i sumarà més adeptes a una causa gens fàcil, però èpica, i per això d’una enorme potència d’atracció.