Per inèrcia, per amor als altres, per pura generositat o per sentir-nos acceptats, les persones tendeixen a passar els millors anys de la seva vida dedicant-se als altres. S’entreguen al que creuen que necessiten les persones que estimen sense pensar en el seu propi bé, les ajuden d’una forma desinteressada –a vegades, molt més del que es mereixen- i al cap del carrer, s’adonen que ells eren l’última cosa de la llista a tenir en compte. A cuidar.
La societat ens ha inculcat la felicitat com a única finalitat. Les sèries, les pel·lícules i els llibres ens han venut històries on, si no hi ha problemes ni grans dificultats, vivim immersos en l’estabilitat i en la felicitat instantània. Fins que arriba un dia, més tard o més d’hora, que aquesta estabilitat és un pur miratge i que tenir un entorn favorable és molt més important del que ens pensem.
Aquest tipus de persones prefereixen pensar que s’equivocaran i que si escolten el seu cor els sortirà malament la jugada que no apostar per la seva vàlua, per el que poden donar de si mateixos. Que normalment és molt més del que mai hem sigut capaços de somiar.
Això és madurar. Saber que has marcat un camí fins aquí i que ara en comences un de nou. Veure amb els teus propis ulls que t’has equivocat, preguntar-te perquè no te n’has adonat fins ara i decidir que vols començar a viure. Aprendre que sentir-se la persona més desgraciada del món quan les coses van malament o quan cauen les crítiques et fa més mal que bé però que tampoc està bé tenir una eufòria desmesurada quan s’aconsegueixen les recompenses. Ni una cosa ni l’altre. Segurament, buscar aquest equilibri, posar-ho en una balança, és una de les coses més difícils del món.
Algunes persones quan no confien en elles mateixes i ho fan d’una forma desmesurada en els altres, viuen pendent del que diran. Els importa massa si els seus actes són correctes o no i s’acostumen a creure amb tota fiabilitat terceres opinions. Deu ser veritat que quan una cosa te la diuen tantes vegades, al final te l’acabes creient. És sorprenent com l’esser humà dóna tanta importància a les coses negatives i als errors que es puguin cometre i, en canvi, relativitza quan rep felicitacions i petites recompenses. Perquè? Què ens fa pensar que no podrem arribar allà dalt? Si confiem tant en els altres, perquè no ho fem en nosaltres mateixos? Què hi podem perdre?
Quan veiem algú que creu en ell mateix i en les seves possibilitats per aconseguir el que sigui, el que faci falta, tendim a pensar que és un arrogant. Que té un ego desproporcionat i que tard o d’hora acabarà caient del cim en el que ha aconseguit pujar. La societat ens ho ha ensenyat així però s’equivoca, és fals. Valorar-se, confiar en un mateix i mirar-se al mirall sense tenir por de res no és signe de prepotència. És sinònim de que has après a estimar-te.
