Venim d’una sèrie gloriosa d’expressions multitudinàries de temperatura nacional extrema, esglaonats en aquests últims anys (2010-2014). Venim d’una inusitada resurrecció de la vida nacional d’aquest país que ningú, ni el més somiador, mai no hauria pogut sospitar. La convicció, l’enteresa i l’esclat de joia col·lectius constitueixen un impressionant actiu d’aquest poble que, empès per la seva naturalesa nacional, ha saltat des de les posicions de resistència o de contemporització a l’actitud de persecució d’un ideal forjat per la seva història.

Aquestes expressions vitals massives han convençut a molts de la vigoria puixant d’aquest poble, han confirmat que la nació catalana segueix viva, i han empès milions de ciutadans a treballar per la consecució de la llibertat d’aquesta vella nació, bo i superant els poders que fins ara la mantenien sotmesa. Penso que fins aquí tot s’ha anat fent bé, amb algun error, però raonablement bé. I això ha estat així perquè hi ha hagut una impressionant simbiosi entre els polítics i la societat civil organitzada i combatent. El mèrit és d’uns i altres, i tots ens n’hem de felicitar.

Ara, però (desembre 2014), s’han obert noves pantalles i ha augmentat la sensació que la circumstància política de Catalunya és d’una densitat no fàcil de digerir pel ciutadà i tampoc fàcil de gestionar pels polítics sobiranistes. Des de bon començament, i especialment des del 9 de novembre proppassat, el president Artur Mas ha aconseguit, sortosament, controlar el ritme d’un procés que, a partir d’aquest moment, haurà de saltar obstacles encara més difícils que els que els han precedit. El govern de l’Estat espanyol els anirà interposant sense treva: uns a la vista de tothom, altres amb argúcies i mitges veritats, altres per camins subterranis.

Cal esperar que els líders polítics sobiranistes estiguin a l’alçada d’aquesta singular escaiença històrica, que entrin a fons en el necessari diàleg, que prescindeixin de conveniències de partit, i que arribin als acords que convinguin a la marxa cap endavant del procés cap a la sobirania.

El que avui, però, em mou a escriure és el comportament d’aquella ciutadania que subscriu el procés, que l’acompanya i que està disposada a garantir-li l’èxit amb el seu vot a les urnes. Aquest procés, que no és un procés polític ordinari, sinó que es proposa una fita de caràcter revolucionari –que ningú tingui por l’adjectiu- en la trajectòria històrica de Catalunya, té, com acabem de dir, el seu ritme: el ritme que li van marcant els líders polítics que el guien. A alguns el ritme els semblarà massa lent. D’altres el trobaran massa accelerat.

Als ciutadans delerosos d’arribar de seguida a la meta penso que se’ls ha d’advertir que, en un procés com aquest, la pressa és mala consellera i pot desembocar en el fracàs. Res, per tant, de manifestar nerviosisme, ni d’empènyer els polítics protagonistes a decisions que podrien fer descarrilar el procés. Calma, vigilància, reflexió, espera tensa, elecció del moment oportú. Aquestes són les actituds que propicien l’encert.

És summament important que la ciutadania favorable a la independència controli la càrrega emotiva que comporta aquest singular procés, engegat per la nació catalana cap a la seva plena llibertat. Una certa càrrega emotiva és natural i profitosa, però el descontrol de l’emoció podria comportar innecessàries i fatals decepcions. L’emotivitat positiva, és a dir, l’emotivitat controlada, és la que està mantenint dempeus aquest poble i la que contribueix a que creguem en les nostres possibilitats com a nació. I, a més, és la que convida a imaginar un a nova realitat col·lectiva formada, sense exclusions, per tots els homes i dones que configuren l’actual societat catalana.